EL NOVÈ SENTIT  – Àurea Bellera

LLUM I OMBRES

 

Els homes, enfrontats a les lleis implacables de la naturalesa, han aspirat sempre a trobar un refugi benèvol, fet a la seva mida. Aquest espai no seria només físic sinó també mental i psíquic. Han buscat inscriure les seves vides en quelcom de més gran, perdurable, que d’alguna forma els apropés a l’eternitat i els reconfortés. Aleshores van entrar en joc els mites. Segons el filòsof alemany Hans Blumenberg aquests han servit per aprofundir l’experiència de la realitat. En trobem de dos tipus, els fonamentals, sovint en forma de narracions, com el mite de la creació per exemple, o bé els menors, de caire identitari i popular. Derivat en certa manera d’aquest darrer grup sorgeix l’apel·latiu de mite per a les estrelles més rutilants del món de la cultura o l’esport. I, tot i que no cal unanimitat per establir qui ho és o no, el que de debò compta és que l’aspirant a mite acabi passant a formar part de la memòria col·lectiva a través de les seves gestes o proeses. La mort del futbolista argentí Maradona ens ha ofert aquests dies una bona mostra de la fervent glorificació popular que les figures mítiques desvetllen. Algunes de les mostres de dolor presenciades ens han deixat atònits, ho hem de confessar, no tant per la seva figura professional i pel seu gran talent com a jugador, que ningú li pot discutir, sinó a causa del seu tarannà personal, polèmic i controvertit com a mínim. De fet el seu masclisme manifest ha encès un viu debat entre diverses faccions del feminisme a l’hora de retre-li homenatge. Tanmateix no és del que volem parlar ara, sinó més aviat el que pretenem és atansar-nos a la qüestió de quina podria ser la raó profunda que porta a una societat a deïficar persones que en cap cas podrien erigir-se com a models. Crida l’atenció que les paraules més esmentades per els adoradors és l’agraïment per tanta felicitat rebuda. No cal dir que per a la gran majoria, la felicitat ve donada per l’èxit, i aquest, tal com s’acostuma a considerar, s’obté a través de la consecució d’un gran reconeixement molt ben retribuït. Només el poden assolir, però, un reduït nombre de persones. Si s’observa el fenomen de més a prop es pot entreveure l’existència d’un mecanisme que permet que un individu aconsegueixi sentir-se partícip de l’èxit de l’altre a través de l’exercici sostingut d’una veneració incondicional. Al compartir d’alguna manera les proeses de la persona afavorida per algun talent en especial, el sentiment de felicitat que es genera és enorme, perquè de fet l’adorador mai podria haver aconseguit aquestes mateixes fites per ell mateix. El que li porta a perdonar gairebé tot a la figura que li procura aquesta gratificació. Aquestes complexitats ja devien de succeir en temps de Sòcrates i és per aquesta raó que el filòsof grec va afirmar des de la seva saviesa que la felicitat no prové de recompenses externes o de reconeixements sinó del èxit intern. El concepte d’èxit intern al quedar ocult als ulls dels altres, sembla fins i tot pertànyer a un món esquiu, un territori de difícil accés i d’escasses certeses i satisfaccions. En canvi l’èxit, en la seva accepció més usual, refulgeix com un cobejat diamant, exposant-se a totes les mirades. Tal vegada tot seria un error fonamental, tal com ho va assenyalar el pensador danès Soren Kierkegaard: adversitat i prosperitat s’intercanvien els papers, ja que tot depèn de la perspectiva en que un contempla la pròpia vida des del sentit que li atorga. En efecte, la vida de Maradona, feta de llum i ombres, ens mostra que la seva gran sort també va esdevenir en certa manera la seva gran desgràcia.

Publicat en el Periòdic d’Andorra el 03/12/2020

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.