EL NOVÈ SENTIT  – Àurea Bellera

EL DRET A LA DISCREPÀNCIA

 

Ivan Krastev, politòleg, en una entrevista amb motiu de la seva darrera publicació farà un any, subratllava el fet que alguns països vivien en una mena de guerra civil constant i soterrada, en la que l’enemic ja no era a fora, sinó a casa. Aquesta idea que ell aplicava als països de l’Est, objecte del seu estudi, ara mateix es podria fer extensible arreu, perquè, no ens enganyem, vivim temps convulsos. Sovint es parla de la creixent restricció dels drets civils, però a ningú prou atent se li escapa que el nucli del problema s’inscriu en un territori molt més ampli. No es tracta d’un fenomen vertical sinó també horitzontal i transversal: el profund desgast del sistema democràtic tal com l’entenem no només es fa palesa en els òrgans de poder sinó que també conforma el comportament quotidià del conjunt de la societat. Una tendència aquesta que ja fa temps que ens acompanya.

La irrupció del terrorisme islamista, amb la consegüent reducció de les llibertats personals en favor de la seguretat, i l’augment exponencial de la xenofòbia, la va sens dubte esperonar. La forta embranzida d’aquest moviment involutiu ha generat un nivell de crispació social i política permanent. El fet és que bona part dels ciutadans també s’entesten a imposar els seus punts de vista, la seva veritat, sense voler acceptar que l’altre ho pugui veure de diferent manera, i no estalvien manifestacions d’odi o menyspreu, fent ús en el millor dels casos d’una violència de baixa intensitat. El passat dia 7 de juliol un grup de 150 intel·lectuals encapçalats per el veterà filòsof Noam Chomsky va fer arribar una carta a la tribuna de la revista Harpers, per a denunciar la difícil situació que viu la cultura, i per extensió la societat, en front de la creixent restricció del dret a la discrepància. Declaren les conseqüències nefastes que se’n deriven, com ara el linxament mediàtic, les dimissions forçades, la censura en definitiva. Una censura que no només prové dels estaments del poder sinó que es nodreix també dels moviments socials de tot tipus.

Entre els 150 signants d’aquest manifest hi ha figures tan rellevants com la de Margaret Atwood, l’autora del Conte de la serventa, o bé la celèbre J.K.Rowling, així com el politòleg Francis Fukuyama, l’historiador Enrique Krauze, o bé la feminista Sonia Steinem. El dret a la controvèrsia i per tant a la discrepància cada cop es respecta menys. El discurs únic, homogeneïtzador, d’un color o d’un altre, busca imposar-se. Tal com ho expressen en el manifest la diferència molesta i molt.

Si ho analitzem veiem que aquesta tendència es podria atribuir a diverses raons, una d’elles rau en l’efecte perniciós de les noves tecnologies. No oblidem que les xarxes socials, amb la seva dictadura del like, i per tant del dislike per omissió, promou la cultura del judici ràpid, terreny adobat per una gran distorsió gairebé infantil, de pati d’escola. Si a això hi afegim la gran quantitat de falsa informació que corre per internet, especialment a través de Twiter, i de les fake news, el resultat és demolidor. Quan les persones senten que la veritat objectiva s’esmuny, s’aferren a qüestions d’ordre emocional, vinculant-se tan sols amb els seus grups afins d’opinió. En lloc de ser subjectes pensants esdevenen subjectes creients. No es pot pretendre silenciar, apartar i condemnar a l’ostracisme a qui no pensa com nosaltres.

Els signants del manifest ens recorden que la forma de vèncer les idees que ens semblen dolentes o no adequades és exposar, argumentar i convèncer, en una paraula, debatre, un verb que pel que sembla, molts no saben ni volen conjugar.

Publicat en el Periòdic d’Andorra el 16/07/2020

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.