EL NOVÈ SENTIT  – Àurea Bellera

PERMAFROST

 

Que la realitat supera la ficció, ja ho sabem. Que aquesta darrera ens atrapa i ens fascina amb el seu artifici, també. Haurem de convenir però que qualsevol fantasia s’ha vist enguany eclipsada per l’insospitat daltabaix pandèmic, un fet malauradament ben real. De retruc, aquest present encara incert ha relegat algunes notícies prou rellevants. Una d’elles ha estat sens dubte el vessament tòxic a l’Àrtic rus a finals d’aquest mes de maig, una de les catàstrofes ecològiques més importants dels darrers anys.
Més de 20.000 tones de dièsel han estat abocades a Norilsk, contaminant dos rius, un llac, i un ampli territori d’uns 180.000 km². L’origen d’aquest desastre resulta preocupant: els suports dels tancs d’emmagatzematge es van esfondrar a causa de la descongelació del permafrost, aquest subsòl que es composa de glaç, sorra o pedres, matèria orgànica i aigua en quantitat variable. N’havíem sentit a parlar d’aquest element geològic, ha estat de fet la nineta dels ulls dels científics, una base de dades natural, una mena d’arxiu bio-històric. D’uns anys ençà, i a mida que amb el canvi climàtic s’han anat elevant les temperatures, ha reaparegut el que hi va quedar atrapat: mòmies, llops del Pleistocè, mamuts llanuts, i cosa encara més alarmant pel moment que vivim, virus i bactèries d’un temps remot. El 2016 una persona va morir per un brot d’àntrax o carboncle, una malaltia pràcticament desapareguda avui en dia, després que es descongelessin les restes infectades d’uns rens a Rússia.
El permafrost es troba majoritàriament a Sibèria, a Alaska, a Escandinàvia, a Groenlàndia, al Tibet, al Canadà i fins i tot en algunes illes de l’Atlàntic Sud, com també en els massissos muntanyosos de més altitud. A l’Hemisferi Nord de fet representaria uns 23 milions de km², al voltant d’entre un 20 o un 24% de la superfície total terrestre.
Les altes temperatures que s’estan assolint en alguns punts del planeta hi tenen molt a veure: sense anar més lluny, fa pocs dies, els mitjans de comunicació es feien ressò del fet que el termòmetre va assolir l’alarmant temperatura de 38 graus a Verkhoyansk, Yakutia. En aquesta vasta zona al nord-est de Sibèria, també coneguda com el Regne d’Hivern, la fosa del permafrost està provocant d’uns anys ençà constants inundacions, a més d’alterar les rutes migratòries dels rens i d’impedir el cultiu de conreus i el pasturatge del bestiar, ambdues pràctiques ancestrals. A la xarxa es poden veure curioses imatges com ara les dels drunken trees, arbres que a les zones més septentrionals, a la taigà, i degut a aquest desglaç del subsòl, acaben creixent torts, sense equilibri ni concert, tal com el seu nom en anglès indica, ben bé com si haguessin begut i estiguessin ebris, impel·lits per un moviment subterrani sense possible aturador. Però aquest fenomen destructiu no tan sols succeeix amb els boscos, sinó que també afecta a cases, carreteres, i camps, i per tant, com que en alguns dels territoris ara perjudicats s’hi van construir temps enrere centrals nuclears, gasoductes i línies fèrries, infraestructures essencials i altament sensibles, l’amenaça resulta evident. Per si fora poc, aquest desglaç allibera a l’atmosfera dos tipus de gasos, el metà i el diòxid de carboni que, en una mena de dramàtica retroalimentació, incrementen l’escalfament global. Pel que fa a la crisi ambiental, fa temps que sonen totes les alarmes. Malgrat això encara veiem com s’arronsen algunes espatlles, indiferents, amb la idea errònia de que el món s’ha d’adaptar a nosaltres, com si fos aquesta una llei no escrita, i és que no hi ha res de més nociu que l’auto-engany.

Publicat en el Periòdic d’Andorra el 02/07/2020

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.