EL NOVÈ SENTIT  – Àurea Bellera

SENSE SOLTA NI VOLTA

 

L’escriptor i editor italià Roberto Calasso ha estat qui ha definit a l’individu actual sota l’apel·latiu d’homo saecularis. El descriu com aquell que només existeix per a ell mateix i que no deu res a ningú. La seva identitat pública equivaldria a la del turista: és a dir, un individu immers en una massa que acostuma a omplir centres comercials, platges i també els espais virtuals, gràcies a internet. La seva raó de ser rau en el consum i en el tran- sitar. Aquest homo saecularis, com el mateix Calasso ens explica, és de fet el sofisticat producte de la història: per arribar a la seva conformació haurà calgut desprendre’s abans d’alguns pesos notables com ara la religió, la política en el seu sentit més clàssic, i la tradició. Segons Calasso però aquesta manca de gravidesa més que produir felicitat ha acabat provocant una espècie de pànic. A més, segons el mateix autor, la societat dessacralitzada ha acabat per sacralitzar-se a ella mateixa, instal·lant-se així en una mena d’inanitat tediosa de la qual resulta difícil escapar. Seguint aquesta línia de pensament ens hauríem de preguntar en quina nova etapa estarà ara mateix l’espècie humana, sobretot quan topem amb persones que no només afirmen que la Covid-19 no existeix sinó que a més, cosa encara més extraordinària si cap, semblaria que s’ho creuen de debò.
El negacionisme del coronavirus, que supera i de llarg a les demés teories conspiratives per la seva audàcia, ens mostra que la societat ja era desequilibrada, per no dir malalta, molt abans del primer gran assot de la pandèmia. Els fets, traduïts en rius, i també en balls, inacabables de xifres de contagis i mortalitat, han obligat però a desdir-se als detractors de la realitat, perquè la força d’aquesta darrera acaba essent d’una obvietat irrefutable. El posicionament d’aquests negacionistes entossudits no deixa de ser un gran enigma, perquè fet i fet no es tracta d‘una hipòtesi formulada per eremites ocults al bell mig d’un bosc. Per estrany que pugui semblar conviuen amb nosaltres, compartim amb ells una mateixa cultura, un mateix background. Ens podríem demanar com s’ha arribat a aquests extrems. Sens dubte aquest tedi, del que ens parla Calasso, potser hi ha tingut alguna cosa a veure, propiciant una sobredimensió egoica, de la qual en seria una bona mostra el fenòmen sociològic del selfie.
La infantilització creixent de la ciutadania en tots els àmbits, també explicaria que rere l’adhesió a aquesta teoria s’amaga en part una certa rebequeria i el gust pels estirabots. Si a això hi afegim la poca resistència al dolor, i per tant un cert escapisme quan les coses es posen magres, i la dificultat d’assumir els nostres propis límits, ja en tenim la resposta. Tothom pot exercir el seu sentit crític, qüestionar els fets, tanmateix alguns d’aquests fets, quan cauen pel seu propi pes, resulten ineludibles. A l’homo saecularis li plauen doncs els cul-de-sac, perquè, com ja se sap, les teories conspiratives difícils per no dir impossibles de demostrar acaben esdevenint carrerons sense sortida. Sense remordiments, l’homo saecularis es deixa entabanar de grat, transitant per la mentida sense despentinar-se, celebrant que al cap i a la fi no hagi d’esforçar-se en res perquè res és segur ni fiable. S’ha adaptat al seu entorn líquid, tal com ha definit a la societat contemporània Zygmunt Bauman, i ho fa modelant-lo al seu gust, amb més alegria que resignació. Tot és motiu d’entreteniment en aquest trànsit sense solta ni volta. I si la venjança com diu la dita es un plat que es menja fred, l’auto-engany per contra se’ns apareix com el plat calent de cada dia.

Publicat en el Periòdic d’Andorra el 30/07/2020

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.