EL NOVÈ SENTIT  – Àurea Bellera

PARANYS

 

La síndrome de l’impostor resulta molt més freqüent en dones que en homes, la premsa se’n ha fet ressò. Aquesta afecció es defineix per la percepció –subjectiva– de que un mai es troba a l’alçada de les circumstàncies. La persona afectada sent que no és prou bona, capaç o competent, i conclou per tant que en el fons és un frau. Les desigualtats de gènere, objectives, resulten a hores d’ara més que evidents, i són les que sens dubte esperonen en bona part aquest dèficit de confiança. No entrarem en grans disquisicions, tal vegada recordarem per enèsima vegada a Judith Shakespeare, la hipotètica germana del gran autor, dotada d’un gran talent que no li serveix per a res. Fou l’escriptora Virginia Woolf qui la va crear en la seva imaginació, per a una de les conferències que va realitzar el 1928, al Newnham College i al Girton College, ambdues universitats femenines de la Universitat de Cambridge per a exemplificar el que representa el determinisme del biaix de gènere i el greuge que comporta. Un any després aquestes conferències es publicarien com assaig sota el títol Una habitació pròpia, un text fundacional en certa manera. Moltes fites s’han aconseguit d’ençà, d’altres resten pendents. Els paranys de la dona occidental actual ja no tenen a veure amb la reclusió dins de l’espai privat i domèstic, sinó més aviat amb la sensació sovint falsa de que es pot escollir el propi camí sense haver-se-les de veure amb els sostres de vidre, més o menys subtils, o bé amb el pes sovint poc assumible de l’auto-exigència. La imatge de la dona que la societat actual vehicula com a preferent, la de la mare treballadora, eficient i atractiva, que s’esforça en cadascuna de les seves diverses facetes alhora, la condemna sovint a un atzucac. La seva adhesió a aquest model de perfecció que la pressió social promou i encoratja, deixa entreveure però la manca d’autoestima que encara pateix. Sovint la culpabilitat per no poder assolir aquest ideal en les millors condicions desmereix el treball d’emancipació que s’ha dut a terme durant aquests darrers decennis. Les lleis acompanyen i miren de salvaguardar però és en el llarg terme, en l’educació i la cultura, i per tant en la percepció de la realitat i en les accions en la quotidianitat que es juga la partida. Sembla una empresa titànica quan pensem que el substrat cultural beu del patriarcat i que la política de tabula rasa que proposen algunes faccions més extremistes del feminisme com ara buidar biblioteques i museus de contingut tampoc resulten engrescadores. Si bé han passat uns noranta anys d’ençà que l’autora londinenca va publicar el seu assaig i malgrat les importants consecucions assolides pel col·lectiu femení arreu del món, i en particular en el primer món, el seu text encara ressona amb força per a les actuals generacions de lectores. I l’explicació de tot plegat, resideix en bona part en la qüestió de la conciliació, un dels elements-clau per a una bona implantació de les mesures anti-discriminatòries. Queda pendent també una reflexió sobre el fet que un no pot basar la seva identitat en la seva condició de víctima sense acabar caient en un patró de distorsió. Eternitzar-se en la ferida no la cura sinó que acostuma a amplificar-la i cristal·litzar-la. La possibilitat i la celebració del gaudi i la felicitat, la integració intel·ligent dels aspectes masculins i femenins que ens conformen a cadascú de nosaltres, la recerca de la pròpia realització més enllà dels models, configuraran el proper gran pas, de ben segur. Ara però els arbres encara ens impedeixen de veure el bosc.

Publicat en el Periòdic d’Andorra el 11/03/2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.