La notícia de que els casos de Covid-19 han baixat en tot el món, sense que se’n sàpiga la raó exacta, ens ha arribat a principis de setmana. La vacunació endegada en el primer món no sembla ser-ne la raó, ni tampoc l’estacionalitat, sinó que aquesta inflexió, afirmen els especialistes, es correspondria més aviat amb els propis ritmes interns del virus. Des de diferents estaments s’aconsella, però, seguir amb els protocols fins ara establerts. Aquest descobriment positiu no ens desvetlla grans expectatives, la nostra atenció està centrada en comprovar com la humanitat no només es contagia de Covid, sinó que també s’encomana de ceguesa, violència, i fins i tot d’estupidesa com alguns assenyalen. Si pensem en un dels passatges més poètics de la novel·la Austerliz de l’escriptor alemany W.G. Sebald en el que descriu el món fràgil de les arnes, descobrirem a través d’aquestes línies que les arnes, una espècie menyspreada, foragitada dels nostres armaris amb naftalina, se’ns apareix de cop i volta a través de la veu del protagonista, Austerlitz, com una mena de relíquia antiquíssima, delicada com la seda, un ésser especial, gairebé màgic, dotat d’una personalitat pròpia. El curiós del cas és que al rellegir les pàgines que els dedica l’autor, en el moment present, amb l’alè de la pandèmia al clatell, ens produeix la sensació, estranya però ben real alhora, de que potser l’espècie humana s’ha sobreestimat i que d’aquí a un segle o dos, haurà deixat d’existir i que les arnes en canvi, silencioses i vulnerables, seguiran en el planeta Terra. Mentrestant, però, sempre hi han persones que aprofiten qualsevol lliçó, per amarga que sigui, per a extreure’n un valuós aprenentatge no només per a ells sinó també pels als demés. Resulta evident que la crisi actual està afectant greument el nostre estat d’ànim. Jean David Nasio, psicoanalista franco-argentí, psiquiatra de formació, alumne i traductor de Jacques Lacan, fundador dels Seminaris psicoanalítics de París, ha abordat en el seu darrer llibre sobre la depressió, publicat per l’editorial Payot els efectes de la pandèmia en la nostra salut mental. La depressió Covid-19, tal com l’ha batejada Nasio, es diferencia de la depressió clàssica en diversos punts: l’agressivitat contra un mateix es desplaça en aquesta nova variant cap a l’exterior, contra els altres. A més aquesta es defineix per la temporalitat, l’ansietat i l’enuig. Aquest darrer vindria provocat per la frustració que generen les restriccions contínues, que alguns han arribat a viure com un atemptat a la seva intimitat i a la seva capacitat de decisió. El psicoanalista ens dibuixa el recorregut per les diverses etapes en que es transita: de l’angoixa es passa a a l’exasperació, de l’exasperació a la ira, després al cansament i a la pèrdua de l’esperança i finalment a la depressió. Subratlla, però, que aquesta experiència en la que ens trobem immersos ens ajuda a definir què és el que ens resulta vital: un cos que no pateixi, la necessitat de l’altre i de la seva presència, l’acció en el món, i sobretot sentir-nos esperats o cridats, és a dir, tenir un horitzó al qual dirigir-nos ja que com destaca Nasio el repte fonamental aquests mesos rau en la pèrdua de la sensació inestimable de sentir que tenim un endemà, un horitzó en el qual emmirallar-nos. Això en certa manera ens recorda l’entranyable veu de Viktor Frankl, el creador de la logoterapia, tot i que en aquest darrer l’horitzó es transforma en la recerca activa del sentit transcendent de la pròpia vida. Sigui com sigui, la lliçó és aquí, impossible de defugir.
Publicat en el Periòdic d’Andorra el 25/02/2021