EL NOVÈ SENTIT  – Àurea Bellera

LA MIRADA ESBIAIXADA

 

El teòric de l’art i escriptor català Rafael Argullol sosté que malgrat viure immersos en una societat que privilegia la cultura visual la gent en realitat no sap mirar. Ens explica que en un dels seus viatges a la Ciutat del Vaticà va anar a veure per enèsima vegada la Pietà de Miquel Àngel, però en lloc de contemplar l’escultura del artista renaixentista es va dedicar a observar la resta dels visitants. Va descobrir aleshores que la majoria d’ells es limitaven a fer-se una selfie davant l’obra d’art i tan sols alguns es miraven breument la peça, d’una manera que indicava la seva incapacitat per a entendre-la.

En aquest sentit s’hauria de convenir que aquesta desconnexió creixent en la que vivim, un fenomen que ho escombra tot en una espiral imparable, no només rau en els continguts que se’ns ofereixen sinó també en la naturalesa de la pròpia mirada que dirigim sobre aquests mateixos continguts. Sovinteja l’esguard buit, utilitari, desitjós abans que tot de donar sentit a un jo gairebé irreal, el de les xarxes socials, per a mirar de ratificar-lo en vistes a apaivagar una angoixa existencial.

L’experiència sensible entre la persona i el món que l’envolta desapareix de fet i aquesta es veu impel·lida a relacionar-se només amb ella mateixa, en una dinàmica empobridora. Malgrat que algunes veus s’estan alçant per denunciar la creixent banalització que ens ha envaït d’un temps ençà, no cal dir que aquest estat de la qüestió sembla de vegades transformar la cultura occidental en una caricatura d’ella mateixa. Assistiríem doncs impassibles a la disgregació del món d’ahir, manllevant aquest terme a Stefan Zweig i al títol de seu testament literari. I el món d’avui no deixa de ser grotesc. Per mostra, gairebé cada dia llegim notícies reals a la premsa habitual les quals, un temps enrere, ens haguessin semblat més pròpies d’un setmanari satíric. En aquest context de disgregació per tant, no ens pot sorprendre la notícia apareguda a la premsa, fent-se ressò del projecte d’un parc temàtic al voltant del dia D, el dia del desembarcament a les platges de Normandia protagonitzat per les tropes aliades durant la segona guerra mundial. Els seus defensors hi veuen un revulsiu turístic, a més d’una gran possibilitat de negoci.

Els seus nombrosos detractors en canvi acusen el projecte de mercantilista, perniciós pel medi ambient i insolidari amb l’oferta museística ja existent a la regió, una regió que atreu uns cinc milions de visitants l’any, i denuncien la manca de respecte envers tots aquells homes, la majoria molt joves, que van lluitar i morir en l’operació Overlord, el seu nom en codi. Fins i tot uns dies enrere més de 150 descendents d’antics combatents van manifestar el seu desacord en una tribuna publicada en el diari Le Monde. L’ús recurrent dels episodis històrics més rellevants per part de la indústria, sigui cinematogràfica o editorial, i ara també la dels videojocs, representa i ha representat sempre un filó inesgotable. Que es trobi esbarjo, entreteniment a través d’uns fets bèl·lics dramàtics, no és nou.

Però que es destini un espai físic exclusiu, en forma de parc temàtic, a pocs quilòmetres d’on van ocórrer els fets, és a dir a prop dels cementiris i dels monuments commemoratius, quan encara ressonen vells ecos d’antigues ferides, en un moment delicat pel que fa a la irrupció dels populismes nacionalistes i de l’extrema-dreta en nombrosos països europeus, fa pensar i molt sobre la mirada esbiaixada, i frívola, que se’ns convida a realitzar sobre la nostra vida, la nostra història i per extensió, sobre el nostre esdevenir.

Publicat en el Periòdic d’Andorra el 24/09/2020

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.