EL NOVÈ SENTIT  – Àurea Bellera

EN ELS LLIMBS

 

El nou film del director Christopher Nolan ja és a les pantalles, la seva recaptació ha assolit en molt pocs dies xifres milionàries. No entrarem en la història que narra però sí que esmentarem l’ús que el cineasta anglo-americà fa de les teories de la física quàntica per a bastir el seu relat, cosa que podria explicar en part l’expectació i interès que desperta la pel·lícula. De fet aquestes teories estan d’un temps ençà canviant tots els paradigmes.
De totes elles, la que crida més l’atenció és sens dubte la que es refereix al temps i a la seva percepció. Aquest element deixaria de ser lineal per a transformar-se en un món de múltiples possibilitats. Passat i futur podrien bescanviar-se i causa i efecte esdevindrien sinònims. Ens podem demanar però com arribar a entendre, i a encaixar, el caràcter revulsiu, alliberador i alhora poètic d’aquestes noves teories, quan la realitat del nostre dia a dia sembla tan inamovible en el seu moviment rutinari, i el que de debò experimentem és el sentiment de viure atrapats en el temps, segrestats en cos i esperit per una pandèmia recalcitrant i una incertesa majúscula, difícils de pair. A més, tant és que seguim els darrers esdeveniments al voltant d’aquesta nova plaga, ansiosos pel seu desenllaç.
En l’espai d’hores, dies o setmanes, algú, sigui un individu a títol personal, o bé un portaveu d’una institució qualsevol, s’encarreguen de contradir, matisar o fins i tot desautoritzar les anteriors afirmacions, gràcies a una aproximació, hipòtesi o descoberta noves de trinca. I aleshores ens adonem que potser sí que el temps ha abandonat en certa manera la seva linealitat. Tal vegada ha deixat de ser una simple línia de sentit únic, per a adoptar la forma rotunda i gairebé dramàtica del punt i a part, o bé la figura de la parèntesi, més suportable, si cap. Sigui quina sigui la seva manifestació el que sí sabem del cert és que ens trobem en una mena de llimbs del qual no s’arriba a albirar el final. Però el més curiós es que el que de debò ens atrapa no és el temps sinó el desig i l’espera.
El primer, perquè desitgem amb totes les nostres forces que aquesta situació acabi d’una vegada per totes. Anhelem tornar a les nostres tasques amb el nivell de despreocupació al qual la vida ens havia acostumat i del qual gaudíem sense ser-ne del tot conscients, i la segona, perquè no hi ha res de més disgregador que l’espera. El desgast que genera aquest darrer factor, malgrat que no ho sembli a primer cop d’ull, revela la seva cara oculta, l’acomodatícia, la que en certa manera ens entorpeix. Com el que li succeeix al protagonista de la famosa novel·la de l’escriptor Dino Buzzati, El Desert dels Tàrtars, un jove oficial destinat temporalment a una fortalesa, lloc on per voluntat pròpia s’acaba quedant tota la seva vida, per a esperar en debades un atac enemic que només s’esdevindrà al cap de dècades, quan ell es trobi ja malalt i per tant incapacitat per a combatre.
Les aigües estancades de l’espera tenen quelcom d’addictiu i perniciós alhora. Qui sap si al cap d’un any o dos de pandèmia nosaltres ens haurem ja acostumat a la parafernàlia higiènica per a sortir de casa, a un entorn tot i que encara familiar, també més inhòspit, i això ens haurà canviat. Qui sap si la covid-19, amb la seva sensació de manca de control, formarà tant part de les nostres vides que quasi bé ni hi pensarem. Arribar a trobar el sentit a gairebé tot el que ens succeeix és cosa de savis, però sobreviure-hi sense saber-ne gran cosa de tot plegat, és més aviat cosa d’herois, d’uns herois en els llimbs.

Publicat en el Periòdic d’Andorra el 10/09/2020

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.