EL NOVÈ SENTIT  – Àurea Bellera

ALLÒ QUE EL VENT NO S’ENDUGUÉ

 

 

 

Enmig de les protestes contra la brutalitat policial arran de la mort de George Floyd a Minnesota, un altre home negre ha mort de nou en mans de la policia, aquest cop a Atlanta. Fets semblants es van repetint al llarg de dècades en una mena de degoteig tan inexorable com immoral. Per altra banda, algunes de les reaccions generades per aquest drama no deixen de sorprendre.
Hem pogut llegir que la plataforma HBO Max ha decidit eliminar del seu catàleg la pel·lícula de Victor Fleming Allò que el vent s’endugué, al considerar que dibuixa un retrat idíl·lic del passat esclavista dels estats confederats del Sud. Resulta absurda aquesta dèria que consisteix a voler que tot sigui políticament correcte. El film, que data del 1939, no pot deixar de ser el que és, un producte del seu temps. L’art i la cultura el que fan és reflectir el moment en què han estat creats, i no és pas per excusar el tracte que ara consideraríem degradant dels personatges negres que apareixen en aquesta obra. Si fóssim conseqüents amb aquesta línia de pensament hauríem de prohibir la visita a les ruïnes del poble asteca perquè aquest realitzava sacrificis humans, i de pas també hauríem d’arraconar la cultura grega perquè encoratjava i lloava la pederàstia, sense oblidar de cremar a la foguera totes les produccions cinematogràfiques en que els protagonistes són gàngsters.

Ara però, conscient de la deriva revisionista de tot plegat, HBO ha reconsiderat la seva decisió i el que farà, diu, és contextualitzar la pel·lícula. Potser el que ens ve al damunt és un món inundat de post-its explicatius, una deriva cap al pensament únic sens dubte, i sobretot un fracàs estrepitós de la funció educadora, des que les humanitats han estat relegades en els estudis reglats, privant a les persones de sentit crític i perspectiva. Tornant al que ens preocupa, si algú ha denunciat la injustícia racial en el seu país, aquest és Robert Zimmerman, àlies Bob Dylan. L’artista, que aquesta mateixa setmana presenta un nou àlbum, ha declarat en una entrevista al New York Times que espera justícia per la família de Floyd i per a la nació. Home de poques paraules i amb esperit de poeta, a més de Premi Nobel de Literatura, no sabem què en pensarà realment d’aquestes carències persistents d’una societat abusadora amb les minories, uns bocs expiatoris sobre els quals es pot descarregar l’odi i la frustració, i sobretot com viurà aquest llarg camí que encara queda per a recórrer i del qual no s’albira el final. Perquè fet i fet sembla com si el temps s’hagués aturat i els abusos s’anessin repetint en una espiral sense fi.

Dylan, que porta denunciant la discriminació racial i les injustícies que pateixen els afroamericans en el seu propi país des dels inicis de la seva carrera, ha escrit les cançons més emblemàtiques sobre aquesta qüestió, com The Lonesome Death of Hattie Carrol o bé The Death of Emmett Till així com l’exitosa Hurricane. Totes tres es basen en fets reals. A la primera balada, ens parla de Hattie Carroll: mare de 10 fills, treballava com a dona de la neteja d’un home ric de Baltimore. Aquest, en una reunió social, es va emborratxar i com ella va trigar a dur-li la copa que demanava, l’home, irat, la va matar a cops amb el seu bastó. El van sentenciar només a sis mesos de presó, tal com ho narra l’artista en la seva cançó. I si és cert que la resposta està en el vent, com canta Dylan en un dels seus primers èxits, ara veiem però que el vent de la història s’entesta a dur-nos un cop i un altre de retorn al país d’allò que el vent no s’endugué.

Publicat en el Periòdic d’Andorra el 18/06/2020

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.