EL NOVÈ SENTIT  – Àurea Bellera

L’AMOR, SEMPRE L’AMOR

Cadenats d¡amor etern en el barri de mala Strana a Praga

 

A les portes de Sant Valentí, el gran desplegament mercantilista que comporta aquesta data commemorativa ja fa dies que ja ha aterrat en la nostra quotidianitat: cors vermells de totes mides, querubins amb l’arc i la fletxa, llenceria vermella o bé bombons.
Aquesta festa, tot i que alguns volen pensar que ha estat una importació anglo-saxona, té com a origen una festa cristiana que en el 494 va reemplaçar una altra de pagana de tres dies de durada, les anomenades festes Lupercals. Durant l’Edat Mitjana la festa va adoptar el caire de l’amor cortès amb referències al déu romà Cúpid i al cor, símbols que han perviscut fins ara. Temps després es va incloure l’amistat en el motiu de la celebració, i ja a partir del segle XIX la festa es va difondre i popularitzar arreu del món, essent compartida ara mateix per individus de credos i cultures molt diverses.
Aquesta universalitat, producte també de la globalització dels hàbits de consum, tampoc pot amagar el seu rerefons, la necessitat que tenen els humans d’estimar i de ser estimats, sigui quina sigui la seva procedència. Un es podria demanar què és en veritat l’amor, una pregunta de fet que tindria un ventall variat de respostes. N’hi ha que han establert clars matisos en aquest sentiment, com per exemple la distinció entre Filos, Àgape i Eros. Aquest darrer, Eros, consisteix en la manifestació d’amor més promoguda i per tant més present en la nostra societat. Tipifica el vincle de parella i permet apuntalar el teixit dels nostres fonaments socials, la parella, el nucli familiar amb la seva descendència. Aquest amor romàntic que, a excepcions fetes, se sap efímer, esclata i espurneja com un foc d’artifici.
La celebració del que és transitori ens retorna a la nostra pròpia realitat i a la seva dimensió més física. Per a molts, l’enamorament és la millor experiència que poden gaudir en la vida: per un lapse de temps la solitud del seu destí s’esvaeix i aleshores retornen a un estat de fusió primigènia, tal vegada una ressonància de l’etapa embrionària, en què formaven part d’un tot càlid i agombolador. Resulta curiós comprovar com una de les teories de l’etimologia de la paraula amor més versemblant, afirma que aquesta prové del llatí i que aquest per la seva banda es va inspirar en l’indo-europeu, en particular en la paraula amma que significa mare.
L’amor conegut com a filos, és en canvi aquell que uneix els amics, un sentiment fraternal sense l’impuls de la passió. Per aquesta raó potser molts hi volen veure una qualitat superior que deslliura dels aferraments dels instints. I finalment l’amor àgape, l’incondicional i desinteressat, sense pors ni mesura, que es qualifica de l’amor més pur, i que per tant resulta el més difícil de donar i rebre. No cal dir que en tots els vincles importants la necessitat i la contingència conviuen amb una porció més o menys gran d’amor incondicional, aquest que no demana res a canvi i que no es veu alterat per l’aleatorietat de les circumstàncies exteriors. Cadascun d’aquests afectes doncs es veurà conformat de diferents estrats, i al llarg del temps aquesta proporció podrà anar canviant. L’amor, inabastable, resulta difícil de definir, sobretot si es vol prendre distància dels estereotips i dels tòpics que ens envaeixen aquests dies.
Convé recordar la part de profund misteri que s’hi amaga i que el fa sovint indestructible. Res millor que unes paraules del filòsof, poeta i escriptor Rabindranath Tagore per a evocar-ho a la perfecció: quan la meva veu calli per la mort, el meu cor et seguirà parlant.

Publicat en el Periòdic d’Andorra el 13/02/2020

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.