EL NOVÈ SENTIT  – Àurea Bellera

L’ESCULL DE LA VERGONYA

La mediterrània sembla haver perdut la seva força mítica. El sociòleg Jean Ziegler es va desplaçar a Lesbos en missió per l'ONU el passat mes de maig

 

L’intens perfum de la ginesta, els capvespres en què el sol, encara incandescent, es submergeix sota la línia de l’horitzó, poetes i escriptors han lloat la bellesa de la mar mediterrània. Fins i tot alguns d’ells en el segle passat hi van voler percebre una manera particular i de sentir i de viure, lligada al seu paisatge on encara hi ressonen amb força mites i faules.
El pensament del migdia, una fusió entre l’impuls Apol·lini i el dionisíac, un pensament solar, inspirat en l’amor grec de la vida i per tant inscrit en el llegat mediterrani ens mostra que la recerca de la felicitat no és cap obstacle per a l’acceptació del caràcter inevitable de la tragèdia. Un pensament de la mesura i dels límits. Va ser Camus qui li va donar nom, manllevant-lo d’una expressió del mateix Nietzsche. El poeta René Char, un home de la Provença, hi va adherir, i a la seva manera també el poeta grec Odisseus Elitis. Els pares d’aquest darrer eren ambdós originaris de Metilene, la capital de l’illa de Lesbos i el mateix poeta, tot i haver nascut a Creta, va dedicar nombrosos poemes a aquells bells paratges. Ara però, aquest encanteri provocat per una llum abrusadora i un paisatge a la mida de l’home, s’ha eclipsat dramàticament per l’embat de la por amb la qual hem vist néixer el segle present, perquè si el segle XX va començar el 1914 amb l’esclat de la Gran Guerra, el punt de partida del nostre segle l’ha determinat sens dubte l’atemptat de les Torres Bessones.
La por, generadora de violència i odi, es contraposa a la idea de l’amor fraternal que inspirava als defensors del pensament del migdia, la mediterrània sembla haver perdut la seva força mítica. Amb l’esclat del conflicte a Síria i, des del 2014, la guerra contra l’estat islàmic, l’espiral d’odi s’ha revifat mentre una migració persistent i desesperada intenta arribar a Europa. El camp d’internament de Moria a l’illa de Lesbos s’erigeix com l’escull gairebé insalvable per a qui té l’esperança d’una vida millor. El sociòleg suís Jean Ziegler acaba de publicar el seu darrer assaig, Lesbos, la vergonya d’Europa, a les edicions du Seuil. Es va desplaçar a l’illa el mes de maig passat en missió per a l’ONU. Ens hi explica que hi ha constatat la violació dels drets de l’home més elementals: el dret d’asil, el dret a l’alimentació, el dret a la dignitat i a l’educació. Unes dinou-mil persones s’amunteguen en un espai pensat per a dos mil-vuit-centes, aquestes persones de totes les edats i de diverses procedències, de Síria, Afganistan i Irak la gran majoria, sobreviuen en unes condicions miserables que no fan sinó multiplicar l’índex de criminalitat.
Els casos de violacions, tant de dones com de menors, de suïcidis i depressions, sense oblidar les morts dels infants més petits a causa del fred de les nits hivernals, no fan sinó dibuixar un panorama desolador. Ziegler acusa sense embuts la política de la Unió Europea d’haver triat la dissuasió, i per tant la por, per a frenar el degoteig de noves arribades a les fronteres europees.
El cert és que hagués estat millor encabir els nouvinguts en els diferents territoris europeus però la negativa per part d’alguns dels estats que conformen la Unió d’acollir els refugiats, i el fet que alguns se n’excusessin al·legant la preservació de la seva puresa cristiana, escandalitza, i amb raó, Ziegler. I per mirar de sostreure’ns de la indiferència general el sociòleg ens ho etziba: l’única diferència entre aquests detinguts abandonats a la seva dissort i nosaltres són tan sols les circumstàncies.

Publicat en el Periòdic d’Andorra el 27/02/2020

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.