EL NOVÈ SENTIT  – Àurea Bellera

EL NOVÈ SENTIT

la neu transforma el paisatge així com el sentit comú esborra els despropòsits. Seguint la metàfora aquest mateix sentit comú sembla fondre's, però només es tracta d'una falsa aparença.

 

Les reflexions neixen sovint d’una manera estranya, tangencial i metafòrica. En el cas que ara ens ocupa ─i que de fet m’ha fet agafar la ploma per escriure aquestes poques ratlles─ va ser en contemplar com queien uns primers flocs de neu, un vespre, amb la punta del nas enganxat a la finestra. De cop i volta em va semblar que l’espera de la benedicció d’aquella primera neu, una neu tardana i per tant encara més anhelada, guardava una clara correspondència amb l’espera del retorn al sentit comú, un sentit comú general, enmig del caos creixent del nostre món global. No cal dir que aquest sentiment, producte de la lectura dels diaris i de l’escolta d’algun noticiari, no ha fet sinó créixer aquests darrers anys de forma lenta però irremeiable. La neu transforma el paisatge, colgant els elements familiars i quotidians sota el seu aparent mantell de serenor. Així mateix, a l’exercici del sentit comú se li poden atribuir propietats de bàlsam perquè endolceix i fins i tot esborra amb la seva senzillesa desarmant tots o gairebé tots els despropòsits petits i grans als quals, impassibles o no, hem d’assistir.

I potser sí que també cau a flocs, en silenci, com qui no vol la cosa, amb la força de les coses petites i insignificants que van sumant. Així ho vull creure. Qui m’hauria dit anys enrere però que trobaria a faltar aquesta qualitat de cenyir-nos a un prudent espai mental interior. I no em refereixo a la manera en què l’entenia Voltaire ─en el seu diccionari filosòfic l’arriba a titllar d’estat intermedi entre l’estupidesa i l’enginy─ sinó més aviat al sensus communis dels romans, que, a més de posseir el significat que ara li donem, també conté implícites qualitats com ara la humilitat i la sensibilitat, és a dir, una certa idea de mesura. Perquè en aquests temps que corren el sentit comú s’està esvanint, gairebé eclipsat per consideracions viscerals, més apressades i oportunistes que responen a una necessitat de gratificació immediata. Ens hauríem de preguntar l’origen d’aquesta necessitat, si prové de l’escassa confiança en el futur, fet que ens remet a un etern present atrapat en si mateix, o bé es tracta d’una conseqüència de la tecnologia de la immediatesa, signe inequívoc del nostre temps.

Tornant a la metàfora inicial, podríem dir que el sentit comú transita gairebé de forma imperceptible, també sembla fondre’s i desaparèixer, com la neu fosa quan nodreix la terra. Tanmateix només es tracta d’una falsa aparença, perquè va seguint el seu curs i a la fi, quan ateny el seu objectiu, sap despertar vells ecos d’harmonia i mesura i amb ells, els viaranys atàvics que l’han conduït.

Per totes aquestes raons el sentit comú s’està guanyant a pols, al meu parer, un lloc destacat entre tots els altres sentits, que no són pocs. Aquests se’ls podria enumerar a la manera de Jacques Prévert, el poeta que jugava amb les paraules amb la fresca espontaneïtat d’un nen. I en fer-ho situaria al sentit comú en el novè lloc, després dels cinc sentits corporals, del misteriós sisè ─que deixarà de ser-ho quan la ciència avanci prou, del sentit crític i del sentit de l’humor, dues cares d’una mateixa moneda, deixant de banda el sentit de l’oportunitat, el sentit de l’orientació, i molts altres… Bromes apart espero que gràcies al caràcter cíclic de l’existència aquesta etapa d’eclipsi de la mesura tingui una breu vida i quan, més endavant, dintre d’uns quants anys, em posi de nou a contemplar a través de la finestra la neu caient no m’amari ja aquest sentiment difícil d’ignorar: l’enyor del novè sentit.

Publicat en el Periòdic d’Andorra 1/03/2019

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.