De forma invariable, quan les persones acostumem a patir dificultats i entrebancs, ens dediquem poc o molt a esperar i somiar que alguna cosa exterior a nosaltres ens vingui a salvar, estalviant-nos tard o d’hora l’ haver de seguir passant pel mal tràngol. Aquest element o elements funcionarien dintre del guió que teixeix la nostra ment com un deus ex machina. Aquesta locució llatina es refereix a un recurs emprat en el teatre antic, en el qual unes deïtats, gregues o bé romanes, apareixien de sobte en escena gràcies a un sistema de grua o de politges modificant la trama de l’obra de la forma més insospitada i rocambolesca. Aquesta expressió es podria gairebé aplicar a les darreres notícies al voltant de la fusió nuclear i sobretot a la clara possibilitat de generar-la a gran escala en un futur, ja que com s’ha dit i repetit, es tracta d’una font d’energia barata, neta, i el més extraordinari, inesgotable. Si més no aquesta manera de percebre-ho ens concerniria als profans en la matèria, no pas als científics els quals incansables, no han deixat de buscar i segueixen a la recerca de solucions per a frenar com sigui la contaminació provocada pels combustibles fòssils. La temptació però de prendre’s aquesta nova font d’energia com un Maná caigut del cel, ja que només necessita d’elements presents en quantitat a la Terra, no sembla ara per ara realista. Els experts assenyalen que caldran dècades per posar a punt la seva generació, conservació i i distribució per a un consum massiu. I malgrat que es pugui escurçar aquest lapse de temps, cosa força probable si s’endega una cursa entre les diverses potències tecnològiques, està per veure si s’establiran patents, restriccions al seu accés, si els països en vies de desenvolupament o bé els més desfavorits hi tindran accés i tot un seguit de temes d’ordre econòmic i geopolític que s’aniran perfilant a mesura que el projecte es vagi concretant. Ja sabem per experiència que els acords pel bé comú del conjunt del planeta resulten difícils d’assolir. I per mostra, el passat mes de novembre es va realitzar a Egipte, a la localitat de Sharm al-Sheikh, la cimera de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, la COP27. No oblidem que la primera reunió de la COP es va produir l’any 1995 a Berlin per mirar de frenar l’emissió dels gasos d’efecte hivernacle, una iniciativa que ha obtingut uns resultats tebis. Tornant a la COP27, el balanç, sempre agredolç en aquesta mena de convocatòries, demostra el grau de dificultat per a trobar espais en comú en un món a dos o fins i tot tres velocitats. Els països en via de desenvolupament han aconseguit tal com reclamaven un fons per fer front a les quantioses pèrdues econòmiques i als danys causats pels desastres climàtics derivats de l’escalfament global. La qüestió de les catàstrofes provocades per els efectes del canvi climàtic ha quedat ben palesa aquest any a punt de cloure’s. Podríem enumerar-les i de ben segur ens en deixaríem alguna, de tantes que s’han esdevingut. Tanmateix el consens al voltant de limitar a un 1,5º C l’augment de la temperatura mitjana en el present segle i de minvar la dependència dels combustibles fòssils no han arribat a suscitar el compromís general que es podria esperar. Si a això hi afegim el retrocés que ha implicat l’esclat de la guerra a Ucraïna, amb la reactivació de l’ús del carbó a nombrosos estats que l’havien anat descartant per mirar de complir amb els objectius establerts, no és d’estranyar que l’opinió pública hagi acollit amb un gran entusiasme la notícia sobre la fusió nuclear, perquè tot sigui dit, la capacitat de somiar també pot resultar inesgotable.
