Des de 1979 en que va guanyar la revolució islàmica de l’Aiatollà Khomeini les dones iranianes han recorregut un camí d’invisibilització i submissió. Va ser aleshores quan es va imposar l’ús obligatori del vel, moltes de les que van donar suport a aquell canvi de règim es van trobar de cop i volta traïdes. Després han anat intentant d’una forma discreta però constant alliberar-se d’aquest jou, sense èxit però. Són per tant 43 anys de repressió i de manca de llibertats, sense cap indici de que hi pugui arribar un reformisme real des dels alts estaments. L’espai públic per a a la dona iraniana ha esdevingut doncs una mena de presó en la qual qualsevol individu del sexe oposat té via lliure per a increpar-la i humiliar-la en raó d’unes regles que es podrien definir com arbitràries o relatives. La revolta causada per la mort de Masha Amini fa gairebé vint dies ha encès els carrers, les escoles i les universitats. La jove iraniana d’origen kurd morta en circunstàncies no aclarides havia estat detinguda per la Policia Moral al no dur el seu vel de forma correcta, és a dir mostrant part dels seus cabells. Segons les autoritats però hauria patit un infart. L’accès a internet s’ha restringit aquests darrera setmana per mirar de frenar l’impacte de la revolta, sobretot a l’exterior ja que les autoritats acusa als Estats Units i Israel de ser els promotors de les protestes. Aquestes, secundades per els sectors més progressistes, va en augment a mesura que s’escolen els dies i està agafant l’embranzida d’una revolució important. Les autoritats implacables, han exercit una repressió inflexible, disparant foc real als manifestants i causant més de 90 morts. Tot i així multitud de dones valentes s’han mostrat amb el cap al descobert, han cremat els seus vels i s’han tallat els cabells com a protesta en un dels països més conservadors del món. La periodista i activista feminista Mona Eltahawy ha arribat a afirmar, explicant la seva pròpia experiència de l’ús del vel, que va sentir com si un tros de tela l’hagués suplantat. Dit d’altra manera un accessori tèxtil resultaria ser molt més important que la seva pròpia portadora, com si la peça de roba atorgués identitat a la dona i no a l’inrevés. I pel que sembla són milers de dones les que podrien sentir-se d’aquesta mena, en ple segle XXI. També palesa l’esgotament i la desesperació per haver d’assumir una identitat femenina que a més d’una feixuga càrrega sembla ser una condemnaa. Aquesta estaria situada a l’última baula en el dret a viure. I a aquestes circumstàncies s’hi afegeix la situació d’opressió general, que també castiga de valent al col·lectiu homosexual i altres dissidències. En tot cas el vel no seria el problema, sinó més aviat la seva dura imposició. Encara no sabem si la revolta continuarà estenent-se a altres estrats professionals i socials representant així un pols important als poders fàctics de l’actual règim al poder. Si la rebel·lió, i la narrativa que se’n fa, romanen centrades en el tema del vel, aquest esclat popular entrarà en el terreny de la gran crisi interna que pateix l’Islam, profundament dividit entre la recerca espiritual per una banda i la doctrina dogmàtica i patriarcal més constrenyedora i violenta per una altra. Cal recordar però que el cos de la dona ha estat i segueix estant a l’ull de l’huracà arreu, no només en països amb governs teocràtics. El seu tractament a l’espai públic, les lleis a les quals ha de respondre, siguin escrites o no, han fet que aquest hagi esdevingut una qüestió política de primer ordre.
Publicat en el Periòdic d’Andorra el 6/10/2022
