EL NOVÈ SENTIT  – Àurea Bellera

L’IMPERI DEL TERROR

 

L’any 2016 la directora paquistanesa Sharmeen Obaid Chinoy (Karachi, 1972) va guanyar l’Òscar al millor curtmetratge documental amb Una noia al riu: el preu del perdó. Aquest documental explicava un relat sobre l’intent d’un assassinat d’honor d’una jove que es casa amb un home sense el permís de la seva família. La realització va posar el focus d’atenció sobre una llacuna legal que permetia que aquests actes quedessin impunes a través d’una clàusula que exculpava als atacants si aquests eren perdonats per la víctima o per un familiar d’aquesta. Després de l’estrena de la pel·lícula i de l’impacte que va causar el parlament pakistanès va decidir aprovar una llei per criminalitzar els assassinats d’honor. Els crims d’honor són tolerats en molts països o fins i tot són defensats com a una pràctica cultural vàlida fomentada en preceptes religiosos i sovint els assassins acaben complint penes mínimes. La persistent denúncia en forma artística de Sharmeen Obaid Chinoy, amb dos Òscars i sis Emmys a les seves espatlles, ha aconseguit canvis a nivell legislatiu. Tanmateix aquest èxit, més enllà del reconeixement general, l’ha convertit en l’objecte d’amenaces continues i d’assetjament en el seu propi país. El cas de les dues joves de Pakistan instal·lades a Catalunya, assassinades per els seus parents en un crim d’honor confessat ens mostra que aquesta pràctica segueix ben vigent i aquest comportament violent continua tenint els seus ferms defensors en especial a les societats agrícoles, més arrelades a la tradició. Segons un informe global de Human Rights Watch prop de 1000 dones moren en condicions semblants en aquest mateix país. Resulta doncs prou evident que som en els inicis de la restauració de la dona com a individu amb tots els drets però també queda palesa la fragilitat d’aquest assoliment en un context mundial. L’abús de poder constant sobre la dona, originat de ben segur en la necessitat de control sobre la paternitat i la filiació, ha fet que el patriarcat s’erigís com a model dominant, i que generés un discurs d’autojustificació a través de les lleis, dogmes i mites. El mateix abús de poder que s’exerceix sobre la dona també s’aplica en major o menor grau sobre altres minories, i en general sobre qui és diferent a la norma. També es pot extrapolar en el vincle explotador que la humanitat manté amb el planeta Terra, que porta els seus recursos a l’exhauriment i a una gran crisi de sostenibilitat. El paral·lelisme que es pot traçar ens demostra que el principal binomi en el qual reposa la nostra existència, l’eix entre cultura i natura, s’ha anat conformant amb un greu desequilibri de forces, un desequilibri patent que també s’ha vist plenament reflectit en les diferències entre els gèneres. Reconèixer que la necessitat de control i la por són les dues cares d’una mateixa moneda ens pot ajudar a entendre aquesta situació què, segons com es miri, acaba prenent un aire de malson, quan qui hauria de tenir cura d’una persona i de protegir-la resulta ser el seu botxí. I l’antídot d’aquesta emoció perniciosa, la por, que dogmes i propaganda atien per aconseguir mantenir la seva porció de poder, només és un, l’amor en el seu sentit més genèric, és a dir un altruisme desaferrat de condicionants. Una emoció o sentiment difícil de trobar, i encara més difícil de sostenir en el temps. Atrapats en els nostres egos malferits la tasca se’ns apareix amb una magnitud inabastable, però no hi ha cap altre camí que ens meni a l’alliberament real. Mentre aquesta consciència no es vagi obrint pas, l’imperi del terror seguirà encalçant als més desprotegits.

Publicat en el Periòdic d’Andorra el 2/06/ 2022

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.