EL NOVÈ SENTIT  – Àurea Bellera

EL DÉU LLANGARDAIX PART 3

 

 

 

 

El noi ha tornat a obrir els ulls i és ell ara qui l’observa. Es deu haver adonat de l’efecte que produeix en ella? Si així és, no sap com ha pogut succeir. Potser ha estat l’instant -breu però intens- en que s’han mirat de dret als ulls. Ella sempre mira a les persones al fons dels ulls, en el pou sense fons on reposa l’ànima, alliberada a la fi de totes les seves cuirasses.

Les llambregades, de primer breus i sostingudes després, que li dedica el jove tracen trajectòries no del tot innocents damunt la seva geografia. Li haurà de parlar. Li parlarà del vell moll, de la tranquil·litat que s’hi respira lluny de la massificació de les platges properes del sud. Li confessarà que ella hi ve sovint a l’estiu, quan la feina li ho permet, i fins i tot a l’hivern, quan alguna dèria la neguiteja. Aquí se sent lliure, entre la terra i el cel. No, ben mirat això no li ho dirà, ell es pensarà que viu la seva vida com si fos una condemna i que aquest moll no és sinó el pati de la seva presó particular. No hi havia caigut en això, però el cert és que la terrassa abandonada on ara mateix es troben, formada per cinc o sis taules i els seus bancs respectius, ara ocupats per ells i per tres persones més, un home d’edat incerta, recremat pel sol, una parella envoltada d’una constel·lació de tuppers, i la glorieta de ferro oxidat situada uns metres més enrere, encaixen a la perfecció amb aquesta visió llòbrega.

-Aquí s’hi està tan bé, és tan tranquil- es limita a dir aleshores.

-Sí, ho acabo de descobrir. Abans sempre anava a la platja de pedres -respon ell.

I després afegeix:

-La platja de pedres és la primera que ve baixant cap al sud.

-És una sort que el bar hagi tancat.

-Sí, i que hagin deixat part del mobiliari.

Tots dos es posen a riure silenciosament. Les seves mirades tornen a confluir.

-Ets de per aquí?- li pregunta ell.

Ella assenteix d’un gest. L’ha tractada de senyora i ara la tuteja. Ha notat però la lleu tremolor del dubte en fer-ho. Somriu interiorment: ell no necessita castigar-la, ni castigar-se, com ho fan alguns homes que, al veure’s esclavitzats pel seu propi desig, coven un gran ressentiment a les entranyes. És un fet: aquest noi encara es troba lluny d’aquest estat d’alienació. I això, tot s’ha de dir, el fa encara més encisador. Calla i només el mira, admira el seu tors, els seus braços, les seves mans, fins i tot el peu que ell, en un gest desimbolt, acaba de col·locar damunt el seient, doblegant el genoll. El peu adolorit, una extensió esvelta i prènsil, feta de filaments invisibles que emergeixen de sota la pell de forma enjogassada i vibrant.

S’adona que el cos està deixant de ser un cos i s’està transformant en una història. Però, per tal que això últim succeeixi de debò cal que tingui un nom, així que ella decideix per si de cas no preguntar-l’hi, perllongant l’estat de gràcia, els llimbs esponerosos del déu llangardaix, el paradís recuperat després d’una vida robada. El mira de nou i el veu tan transparent que se n’ esglaia. Els anys no només ens emmalalteixen de gravidesa, sinó que ens confereixen una opacitat glauca, com si les experiències de la vida al endurir-nos ens embolcallessin en els nivells més subtils d’una pell morta i aquesta, talment com el presagi de la mort, ens restés tota traça d’expressivitat. I en canvi, vet aquí el noi. Podria estirar el seu braç i el tocaria, i tocant el seu cos també arribaria a la seva ànima. La perfecció del moment interromp uns segons la seva respiració. tant se val, el tors del noi s’omple d’aire de forma gairebé imperceptible, i sembla que ella respiri a través d’aquest seu alè. La vida respira per ell, pensa. I aquesta idea senzilla la commou.

Els companys del jove no semblen disposar-se a tornar ara per ara. Segueixen els seus jocs aquàtics amb una creixent energia i ell els observa, nerviós. Potser desitja en el fons posar-se dempeus, allunyar-se per la passarel·la de fusta despintada cap al blau per a finalment capbussar-s’hi per a reunir-se amb ells. Tanmateix, tal vegada té la capacitat de sentir la perfecció del moment tant com ella mateixa, i perquè encara en sap poc de la vida, no sabrà a què atribuir-ho. Un llarg silenci s’instal·la entre ells. Al cap d’una estona ell se li adreça de nou.

-En aquests moments no hauria de ser aquí.

Aquesta sobtada confessió la deixa estabornida, però potser no es refereix a ella, ni a tots dos asseguts en aquest indret una mica feréstec.

-Hauria de ser a Barcelona, amb la meva xicota.- prossegueix el noi com si parlés per ell mateix.

És tanta la plenitud que desprèn que no se li ha ocorregut que podia ser un ésser no-autònom, una meitat incompleta. Una peça en un engranatge anomenat relació de parella.

-I com és això? -li pregunta a la fi amb un fil de veu.

I malgrat que es disposa a escoltar-lo amb la mirada posada sobre el blau intens, ben bé a la deriva, sap que si el noi li parla d’afers prosaics, ella se’n desentendrà. Però el noi ha emmudit, potser la seva ment també va a la deriva. Qui sap en què pot estar pensant. Ha tancat els ulls, ha marxat d’aquest món suaument només per a entrar en el seu; vés a saber de què deu estar fet aquest: de mitges veritats -com el de tothom-, de preguntes sense resposta, de plaers volubles i massa poc cobejats. Tant és. Ella se’l mira com si no existís res més en el món. I aleshores es pregunta si, lluny de la complicitat de la llum solar, lluny de la salobre, el cos del déu llangardaix seguiria imantant el seu entorn i es demana també si ella es deixaria endur del tot per aquesta força de la natura. No en té la resposta, tanmateix la intueix perquè ja sabia que avui no seria un dia de juliol com qualsevol altre.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.