EL DÉU LLANGARDAIX PART 2

A contrallum, la silueta del nedador recupera una densitat insospitada, i ella hi veu la seva pròpia culpable projectada en aquest cos bell i estrany.

-Senyora, està lliure el seient?

I sense esperar resposta, el noi s’hi deixa caure, com si sabés del cert que ella no tindrà mai un no per a ell. I – oh, miracle- el cos retorna a la llum i ,en fer-ho, centellegen el miler de diminutes espurnes d’aigua adherides a la pell.

Un sentiment deliciós la posseeix, ara el podrà contemplar sense miraments. Al capdavall només es tracta d’iniciar una conversa. El noi torna a parlar, però aquest cop es dirigeix als seus companys d’esbarjo. Sent dolor al peu, es queixa, no se ‘ha torçat però passa de la cursa fins a la boia. I afegeix un ombrívol oblideu-vos de mi. Aleshores el grupet de nedadors els gira l’esquena i, un rere l’altre, en una improvisada coreografia, es capbussen dins l’aigua. El soroll dels cossos trencant la superfície líquida esdevé gairebé imperceptible, segrestat per les ràfegues d’un vent que imprimeix un ritme estrany al decandir del temps. Llavors per un instant només, la remor de les ones més llunyanes bressola el migdia candent. No és un dia de juliol com qualsevol altre.

El cos del noi, mig llangardaix i mig déu alhora, batega suaument com ho faria un somni a punt de complir-se. Sí, només es tracta d’iniciar una conversa, però quan el mira tot el que se li acut li sembla massa banal, o massa irreal, davant de la seva bellesa resplendent sense consciència de si mateixa. Si mai comença a parlar-li la seva veu s’estimbarà contra el mur invisible d’una innocència primigènia que la desarma, n’està segura. Així que es limita a ajustar la visera de la seva gorra per a protegir-se dels raigs de sol. Torna a observar els companys del noi: ara, enmig de la cridòria, s’arremolinen com un eixam tot al voltant de la boia. Un d’ells aconsegueix pujar-hi i ho celebra bo i fent tot tipus d’escarafalls mentre que la resta udola mentre pica la superfície de l’aigua en una mena de ritus tribal.

El cos del noi ha deixat de bategar i sembla disposat a posar-se en moviment, ho pot endevinar per la tensió incipient de la seva magnífica arquitectura òssia.

-Perdoni, te hora?

Li està dirigint una mirada franca i somrient a través d’uns ulls ametllats d’un color terrós.

Mentre pensa que la veu del noi, d’un registre equilibrat però greu, fa joc amb la seva pell bruna i el color de les seves ninetes, furga en la seva bossa a la recerca del mòbil. Es sent com aquell qui es disposa, ansiós, a extreure un hipotètic número guanyador: si apareixen les xifres adequades el noi romandrà uns minuts més a la seva vora, la conversa seguirà, i qui sap.

–Dos quarts d’una-  li anuncia.

El noi li somriu de nou, li dóna les gràcies i tanca suaument les parpelles. El fet és que només han transcorregut uns minuts des que s’ha assegut en el banc a la seva dreta, el temps suficient però perquè els diminuts diamants d’aigua sobre la seva pell s’hagin evaporat. Un fenomen que no és degut, segons ella, a la cobdícia de la canícula, sinó que prové d’una emanació magnètica i immaterial d’aquest cos perfecte. Resulta divertit atribuir-li unes propietats arbitràries i, perquè no dir-ho, del tot absurdes i inescaients. Perquè, al capdavall, no es considera encara poc escaient que una dona de més de quaranta anys es deleixi per aquesta bellesa a l’edat justament en què els homes la comencen a tractar de vostè, etzibant-li el pronom a mode d’arma llancívola? Tant se val, malgrat el món sovint hostil que l’envolta, ella també té dret a existir, a respirar i a desitjar. Què seria de la vida sense l’impuls cap a la felicitat? No vol ni pensar-hi.