EL NOVÈ SENTIT  – Àurea Bellera

EL DÉU LLANGARDAIX part 1

Aquest relat, finalista al XXII Concurs de Narrativa Literària Mercè Rodoreda, va néixer de la lectura uns anys abans de diverses obres de l’escriptor nord-americà Edmund White. Aquest autor, que a més de novel·lista va ser memorialista i assatgista, es va dedicar a escriure sobre l’amor homosexual. D’alguna manera, la seva aproximació als temes vitals fora del cànon dominant em van inspirar fins al punt de voler donar forma a un discurs narrat des de la heterosexualitat femenina, emprant els recursos de la psicologia i d’un esteticisme manifest,  exercici aquest que em va semblar un repte molt interessant. 

Nota: he realitzat alguns canvis, mínims, respecte al text original. Per facilitar-ne la lectura he decidit presentar-lo en 3 posts, degudament numerats.

Els nedadors caminen apressats pel llarg moll de fusta. Els seus cossos llueixen sota el sol, carregats de diminuts diamants d’aigua refulgent i ella sel’s mira. Un sentiment la paralitza de sobte; la bellesa d’aquests cossos l’aclapara. Es pregunta com pot ser que fins ara no s’hagi adonat de fins a quin punt li agraden els homes només per la seva forma, per la seva manifestació exterioritzada i corpòria. A què treu cap que avui, sense més ni més, se li hagi revelat aquest aspecte amb una intensitat tan insospitada que l’ha agafat del tot desprevinguda.

Sí, és clar, sempre li han agradat els homes; es confessa, però, no haver-hi pensat mai d’aquesta manera,és a dir en forma quantitativa i tan poc ornamentada. Potser perquè més que sentir-s’hi atreta els ha necessitat. Podria ser ben bé aquesta, l’explicació.

Tot i que se suposa que es tracta de quelcom d’evident o d’habitual, aquest plural -els homes- encara té alguna cosa d’inescaient que l’incomoda. A tall d’exemple, no s’imagina a ella mateixa en una conversa de les moltes que manté els divendres a la cafeteria Edén amb el seu grup d’amigues de tota la vida, amollant-ho amb naturalitat perquè -i ho sap del cert- algú, de ben segur la meuca de la Núria, no deixaria de repetir-ho amb un repunt de malícia. Li agraden els homes. Com volent dir tots els homes. Seria una acusació. La faria sentir malament. S’hauria de justificar.

Pensa en el que li acaba de succeir, en el descobriment de la seva pròpia inconsciència i en les emocions contraposades que aquest fet li genera. Modelada a una edat vulnerable, a través dels contes i dels jocs infantils havia après a somiar en formar parella i, per descomptat, a tenir fills; sense preguntar-se si aquest era el seu desig real, havia acceptat aquesta predestinació, s’hi havia rendit sense reflexió, l’ordre natural no podia ser pertorbat. Després, passat l’oratge de l’adolescència, va actuar -o millor dit va saber actuar- en el registre de la seducció, però -i s’ho confessa ara atònita- només com a eina per aconseguir unes fites preestablertes que se suposava havien de dur-la de dret a la tan preuada felicitat. Un gran error, aquest, dictamina ara, des de la distancia que atorga l’experiència. Hauria d’haver sabut destriar.

Així que es mira de nou els torsos dels nois com si acabés de despertar d’un llarg son, uns torsos de pell fina i bruna com la mel. Com pot haver ignorat aquesta bellesa i el sentiment que en realitat li produeix? Si ho hagués fet en el bon moment, en el seu moment, res del que ha acabat conformant aquests darrers anys hauria estat el mateix. Potser és ella qui ha canviat.

Aliens a les seves emocions creixents i contradictòries, els cossos masculins segueixen desfilant a un metre i escaig, espatlles amples, malucs estrets, i li tallen l’alè. Fins i tot en defuig una estona la mirada, per tot seguit penedir-se’n. Després, compungida, els torna a observar, però aquest cop de cua d’ull, no fos cas que algú advertís el seu embadaliment.

El plaer és aquí, la felicitat també. En els seus músculs tensats, en els moviments àgils, en l’aire absent dels rostres bronzejats que els fa a tots iguals, tots igualment substituibles, igualment encisadors. Aquests mateixos cossos dintre de deu, quinze anys es transformaran.  La natura, sempre tan amatent a l’hora d’executar la seva llei, farà que les seves línies nítides perdin la puresa del cisellat. Aquestes cares ara finament esculpides acabaran declinant expressions vulgars i matusseres, i res no evocarà la seva antiga bellesa, la seva perfecta mesura. La carn només parlarà d’excessos i fatiga, vessarà per totes bandes, amb la pesantor pròpia d’un temps acumulat a desgrat. Es pregunta aleshores si és aquesta mateixa vulgaritat la que ha començat a patir ella. Diria que no, encara no, i aquesta constatació li procura un cert alleujament. Hi està tan avesada en això de mesurar el temps a través de la seva matèria -de fet ha estat educada per a fer-ho- que aquests pensaments brollen de la seva ment sense cap esforç, i l’acompanyen com un soroll de fons, inquietant i familiar alhora, un recordatori del que és i sobretot del que ja no serà. I ara, quan és a punt d’exhalar un sospir, alguna cosa la reté: un dels nois, plantat al seu davant, vacil·lant és a punt d’adreçar-se-l’hi.

-Senyora…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.