EL NOVÈ SENTIT  – Àurea Bellera

UNA ILLA PARTICULAR

 

Vivim com somiem, sols, va afirmar Joseph Conrad. Molts opinaran però que resulta impossible, gairebé utòpic, aconseguir unes engrunes de solitud real enmig de l’entramat socio-tecnològic en el qual vivim immersos. Per altra banda aquest mateix entramat ha esperonat fenòmens com el del Japó, els anomenats Hikikomori, una mena d’ermitans del segle XXI. Persones, la gran majoria joves, que poden arribar a passar anys tancats a la seva habitació per voluntat pròpia, defugint tota interacció social presencial.

Un dels casos coneguts més extrems de desconnexió amb l’entorn però seria sens dubte el protagonitzat pel nord-americà Michael Knight. Un bon dia va agafar el seu cotxe i al quedar-se aquest sense carburant va abandonar-lo per a endinsar-se tot seguit en un bosc proper. El que semblava a primera vista una excursió anodina, es va transformar en un curiós viatge existencial. Allí, en els boscos de Maine, va sobreviure durant anys, sense haver-s’ho proposat de forma raonada. Els veïns de la zona, víctimes dels seus furts al llarg de dècades, van anar teixint diverses hipòtesis al voltant de l’origen d’uns delictes silenciosos que malbarataven la seva tranquil·litat. Van caure a les mans de Knight, aliments, bombones de gas propà, ampolles de cervesa, i fins i tot llibres.

Això darrer va ocórrer sobretot al principi d’aquesta estranya aventura, més tard es veu que va anar perdent el gust per la lectura. Alguns cops només s’apropiava d’alguns objectes per a després retornar-los als seus propietaris. Intentava no atreure massa l’atenció, i per aquesta mateixa raó es va obligar a no encendre cap foc per mirar de no ser descobert. No es tractava ni d’un pròfug, ni d’un malalt mental tot i que han volgut veure en la seva forma d’actuar un tret autista. Finalment, l’any 2013 la policia el va aconseguir detenir condemnant-lo a 7 mesos de presó. Es van començar aleshores a desvetllar aspectes sorprenents d’aquest confinament.

Per exemple, en el moment de la seva captura, els agents li van demanar a Knight quant de temps portava amagat en el bosc. Li era impossible saber-ho, els va respondre. Sí que en un inici havia anat anotant el pas del temps, però després se’n havia desentès, va confessar. L’únic que els podia dir és que quan va emprendre aquesta mena de fugida espontània acabava de succeir la catàstrofe de la central nuclear de Tchernobyl, és a dir corria l’any 1986. Així doncs en l’imaginari mental de Michael Knight ni la destrucció del mur de Berlin, ni la fi de la Unió soviètica, ni la guerra de l’Iraq o l’atemptat del 11-S no tenien el seu lloc. La solitud absoluta, a imitació dels anacoretes, semblaria correspondre a una fugida del món exterior per a entrar-ne en un altre d’interior. Però convé recordar que la solitud sense arribar als extrems, resulta quelcom de valuós i necessari.
Segons el cineasta soviètic Andrei Tarkovski es tracta d’un vehicle exquisit, ja que posa als individus en contacte amb el seu interior, obligant-los així a una íntima confrontació que d’altra manera no es produiria. Aconsellava a les joves generacions que procuressin passar una gran part de temps amb si mateixes, incidint en la idea de que en cap cas una persona no hauria d’avorrir-se amb la seva pròpia companyia. Ara, al deixar enrere els moments d’oci de les vacances, ens escomet la necessitat de plantejar-nos una sèrie de bons propòsits de cara al nou curs que encetem. Un d’ells, sens dubte, seria el de reivindicar les nostres engrunes de solitud, la nostra illa particular on poder escoltar la nostra pròpia veu enmig del brogit.

Publicat en el Periòdic d’Andorra el 09/09/2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.