EL NOVÈ SENTIT  – Àurea Bellera

UNA VIDA RELLOGADA

 

Resulta interessant comprovar de quina manera el marcat caràcter revisionista del moment actual pot incidir en el teixit educatiu i cultural. Deixant de banda la delicada qüestió de si la vida d’un artista ha d’influir o no en la consideració sobre la seva obra, un tema candent aquests darrers temps, amb a la vista posada en els escàndols del MeToo, caldria practicar un acurat anàlisi dels models culturals que es vehiculen no només en els mitjans de comunicació sinó en els espais dedicats a l’art i la cultura en particular. Sense por a exagerar es podria dir que el panteó cultural, equivaldria a un gran pis senyorial on tots els mobles, adquirits pel seu propietari i conservats per els seus hereus, regnen ben encerats i llustrats en aquest espai reclòs i sacralitzat.
Pobre del rellogat si els malmet o els canvia de lloc, desvirtuant així el statu quo. Sabem però que viure de rellogat és sempre quelcom d’ingrat. Haver d’adaptar-nos a un escenari bastit per a complaure els gustos d’un altre ens demostra si més no que el món no ha estat fet a la nostra mida, que no ens ha estat atorgat el paper adequat. De rellogats n’hi ha de moltes menes, és cert, però el cas que ens ocupa té a veure amb la situació d’aquelles dones artistes eclipsades en el relat de la història de l’art, molt sovint a l’ombra de la figura del geni. S’acostumen a citar a Camille Claudel, a Berthe Morissot o bé a Dora Maar.
Els seus noms han aconseguit transcendir el pas del temps, un temps que ara, a la fi, juga al seu favor, quan es comença a reconèixer la seva vàlua. D’entre aquestes rellogades de la vida i de l’art, destaca la figura de la fotògrafa, però també pintora i escultora Dora Maar, sens dubte perquè va formar parella durant uns anys amb Pablo Picasso, el geni artístic per excel·lència. Va ser ella qui va documentar amb les seves imatges el treball de Picasso sobre el Guernica, la seva peça més icònica, que s’ha erigit com a símbol universal. Quan es van trobar ella ja era coneguda en el món creatiu de París però.
La seva obra mantenia un vincle evident amb el moviment surrealista, i entre les seves amistats es trobaven artistes de la talla d’un Henri Cartier-Bresson o de Brassaï. Segons la crítica i comissaria Victòria Combalía, autora d’una extensa biografia de Dora Maar, publicada per l’editorial Circe, la jove artista va ser la musa de Picasso més intel·lectual tot i que els separaven 26 anys. Això no va impedir però que fos maltractada físicament, Arianna Huffington assenyala en el seu llibre Picasso, creador i destructor, que aquests episodis violents van deixar-la més d’una vegada inconscient.
La seva relació tempestuosa amb el pintor malagueny no només va eclipsar la seva carrera professional per sempre més sinó que al veure’s substituïda en el cor del seu amant per Françoise Gilot va caure en un abisme i el seu estat psicològic la va portar a internar-se de la mà de Jacques Lacan. Moltes veus ara reclamen que convindria que al referir-se a Picasso en un context pedagògic, i per tant museístic, es fés palesa aquesta faceta obscura del pintor, que no només va atènyer a Dora Maar, sinó que va colpir a altres persones que es van creuar amb ell, siguin amants o bé parents.
Reconèixer que el talent superlatiu no esdevé en cap cas sinònim de ser bona persona, assumir que l’aura atorgada per l’èxit i els beneficis que se’n deriven no són un xec en blanc, restituir la vàlua artística d’unes dones artistes més enllà dels clixés propis d’un culebró, són sens dubte encara les lliçons pendents que tot just s’acaben d’esmerçar.

Publicat en el Periòdic d’Andorra el 29/07/2021

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.