EL NOVÈ SENTIT  – Àurea Bellera

APROPIACIONISME

 

Al marxar de París per a instal·lar-se a Arles, Van Gogh estava convençut que en aquell indret de la Provença hi trobaria el seu Japó particular i així ho va manifestar al seu germà Theo a través de les seves cèlebres missives. Aquesta no va ser sinó la mostra d’una passió per a la gran moda que va enfebrar en primer lloc a la burgesia, i que després es va seguir estenent a totes les capes de la societat francesa. El japonisme imperant a finals del segle XIX va ser un apropiacionisme cultural de primer ordre, i nombrosos pintors, també de primer ordre, es van deixar seduir per l’exotisme de la novetat, Manet, Toulouse-Lautrec, Gauguin, entre molts altres. Emmirallar-se en una cultura misteriosa i llunyana, vetada durant segles als estrangers, va donar una gran embranzida a l’esperit i al llenguatge artístic d’aquell temps sense que existís per regla general un coneixement profund de la mateixa. Es va tractar tan sols de projectar en allò desconegut les pròpies ombres, fantasies i somieigs. Aquest és un exemple, que es podria ben bé extrapolar a altres èpoques i moviments: l’apropiacionisme cultural ha estat una constant en la història del art, des dels ready-made atribuïts a Marcel Duchamp, fins al vincle del cubisme amb l’art primitiu. En aquest postulat es basa ara la defensa de la indústria de la moda enfront de les denúncies del govern mexicà, al haver creat i comercialitzat productes que es consideren plagis del patrimoni cultural de les artesanes tèxtils indígenes de la regió d’Oaxaca. El fet de que aquestes artesanes tradicionals no hagin rebut cap mena de compensació, ni tan sols se’ls hagi atorgat cap menció explícita o bé alguna mena d’homenatge, acaba de reblar el clau i perllonga una eterna ferida. Perpetua en certa manera les maneres de fer pròpies de la colonització: l’abús de poder d’una cultura dominant en front d’una altra de més vulnerable, en un exercici de saqueig tant del patrimoni tangible com de l’intangible. Aquesta mena d’incidents han sovintejat en el decurs del temps, ja la riquesa etnogràfica global sempre ha inspirat al món de la moda per a les seves col·leccions. Algunes indústries ara miren però de crear un model més respectuós i sostenible, implicant als artesans de base en el seu projecte empresarial per a donar-los visibilitat i compartir amb ells una part dels guanys. El compromís ètic es fa necessari en aquests casos. La qüestió del apropiacionisme a més no és de cap manera un tema baladí, com alguns pretenen, perquè s’acaba entroncant amb la problemàtica de l’activisme identitari. Aquest darrer moviment que aspira a defugir el mestissatge i la fusió cultural, està començant a deixar-se sentir, fins i tot alguns dels seus actors consideren l’apropiació cultural com una forma de racisme. Un es pot demanar fins a quin punt cal indignar-se davant l’ús sistemàtic arreu del planeta de la simbologia pròpia de la Polinèsia en matèria de tatuatges, o bé si resulta criticable que una cantant com Rosalia enarbori símbols de l’ètnia gitana quan ella no ho és. Tanmateix el considerar una cultura com quelcom d’homogeni i d’estàtic, quan en realitat es tracta d’un organisme viu que sempre s’està transformant, mostra una deriva assedegada d’una puresa irreal, gairebé utòpica. Tal com ho subratlla l’expert canadenc en sociolingüística John Edwards, si seguís prosperant aquesta manera de percebre, es podria arribar al punt de no poder escriure o parlar de res que un no hagi viscut per experiència pròpia, excloent per tant tot allò que no pertanyi a la nostra identitat, en un exercici d’un reduccionisme empobridor.

Publicat en el Periòdic d’Andorra el 15/07/2021

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.