EL NOVÈ SENTIT  – Àurea Bellera

L’ENCLUSA

 

A l’inici de la pandèmia ja es va vaticinar que el fet d’eradicar-la resultaria una empresa difícil, incerta. No és d’estranyar doncs que a través de l’ús del llenguatge, s’acostumi a comparar-la a una guerra. Com aquesta, té, com a qualsevol altre episodi bèl·lic, capítols de tota mena: baixes, dolor, incertesa, punts d’inflexió, calma aparent, pànic, contrainformació, victòries i derrotes. Passem un cop i un altre d’un estat eufòric d’alleujament, al acaronar la possibilitat, fràgil i fugissera, de que transmissions i per tant restriccions s’esvaneixin a la fi, al descoratjament més agut provocat per notícies intempestives que s’entesten a retardar o alentir l’esperada resolució del problema, o almenys la seva notable millora.
Aquest constant anar i venir, que ens ve acompanyant des del març de 2020 es podria descriure com el moviment propi d’un pèndul, però també i sobretot ens recorda els cops repetits del mall sobre l’enclusa. En aquest sentit podríem afirmar fins i tot que som nosaltres mateixos, amb les nostres esperances, aspiracions o pors, els que ens trobem martellejats per una actualitat que no vol donar-nos treva. Podem demanar-nos doncs com de canviats en sortirem quan acabi aquesta dura prova que ens està afaiçonant. La resposta trigarà en arribar, mentrestant, encara immersos en la lluita, modesta per alguns, els més privilegiats, ingent per d’altres, sempre segons les circumstàncies, haurem de seguir resistint als embats d’aquesta escomesa.
Ara mateix ens veiem confrontats a la colpidora situació de l’Índia, un país amb unes xifres que acostumen a assolir grans proporcions degut a la magnitud de la seva població i de la seva extensió; per fer-nos una idea, la seva superfície equival a gairebé catorze vegades la del Regne Unit. En qüestió de dies, l’Índia ha passat del triomfalisme, que en vista dels esdeveniments ara sembla fins i tot obscè, al desastre absolut. El cap de setmana passat va anunciar més de 400.000 nous casos en 24 hores, cosa que l’ha dut a endegar un pla de vacunació per mirar de doblegar una corba fora de control.
El país compta amb gairebé 20 milions de contagiats i es calcula que caldrà vacunar a uns 1.000 milions de persones per a reconduir la situació. La mutació de la variant índia batejada amb el nom de B.1.617 ja s’ha detectat en més d’una vintena de països, en aquest sentit el director general de la OMS ha advertit que les vacunes no són l’única resposta, i que cal seguir aplicant els protocols establerts des del inici de la pandèmia arreu del món. Ja fa mesos que s’està estudiant la liberalització de les patents, i aquesta demora o manca d’agilitat de les administracions pertinents no deixa de sorprendre: a ningú se li escapa que les desigualtats en l’accés a aquest remei provocarà focus de creixement de la infecció i per tant més mutacions, qui sap si més letals que les actuals.
En un món globalitzat, tal com ho va remarcar en els primers temps d’aquesta xacra l’escriptor i pensador Yuval Noah Harari, cal que la solució sigui també global. Malgrat que aquesta frase hagi esdevingut una mena de mantra, repetit fins a la sacietat, no sembla haver captat prou l’atenció. I aquest fet resumeix la gran lliçó per a extreure d’aquestes hores fosques, la que ens mostra sense embuts que tots habitem en aquesta gran casa que és la terra, i que això no ens fa tan diferents els uns dels altres. Dit d’altra manera, el que salvarà a l’altre, em salvarà a mi. Un pensament en clara oposició amb la manera de dirigir els nostres assumptes, condicionada per unes inèrcies partidistes de gestió sovint poc operants en casos extrems.

Publicat en el Periòdic d’Andorra el 06/05/2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.