EL NOVÈ SENTIT  – Àurea Bellera

NOU CAPÍTOL

 

Malgrat viure en temps força convulsos hi ha aspectes en la naturalesa humana que no canvien: l’esperança és la que ens ha acompanyat, fidel, i és la que ens ha permès passar aquest nou mesos, gairebé tres-cent dies, acollint un futur ple d’interrogants. Ara ens trobem al llindar del nou any i, almenys pel que fa a la nostra generació, aquest canvi en el calendari mai abans havia estat tenyit d’aquest accent dramàtic que avui li percebem. Les campanades, un element lúdic i festiu, s’albiraven llunyanes, per no dir irreals fa uns mesos enrere: la boira del tedi i l’ansietat les havia desproveït de sentit. Però ara sabem, a les portes d’aquest nou any, que celebrarem la seva arribada amb la força renovada que dona l’instint, en aquest cas de supervivència. Perquè al capdavall, ens sentim poc o molt com a supervivents, o bé com els actors d’una gesta, gens èpica per els qui ens hem hagut de quedar a casa. La vida, com una roda, gira seguint amb el seu moviment inexorable. D’altra banda, esbrinar de quina manera aquesta vivència traumàtica ens ha servit representa un repte per al qual potser no tenim massa esma, donat que aquesta encara no ha finalitzat i que les seves conseqüències econòmiques i socials encara estan per veure. Defugir aquesta reflexió però seria malbaratar aquests darrers deu mesos. La primera idea que se’ns acut és la possibilitat que ens ha ofert de refrescar en certa manera el sentiment certament oblidat d’haver compartit una experiència humana del tot universal. La pandèmia, una xacra mundial, no ha discriminat. Si bé algú podria rebatre que existeixen desigualtats flagrants en l’atenció sanitària, d’entrada el virus ha afectat a totpoderosos i a indigents per igual. Les teories post-modernes, basades en una visió compartimentada i fragmentada de la societat ens havien fet creure que aquesta idea, la d’universalitat, resultava obsoleta i fins i tot nociva, i que el desenllaç entre l’eterna guerra entre natura i cultura, en resum tota la nostra història, s’havia decantat de ple cap a la segona. La categorització sistemàtica dels grups socials, segons el grau que ocupen en la piràmide de poder, ens ha abocat a una creixent atomització social i també a un materialisme ideològic. Les minories que busquen recuperar o guanyar espai competeixen entre elles per aconseguir esgarrapar engrunes del poder del establishment anomenat hetero-patriarcat. Aquesta tendència ha impregnat tots els àmbits i si bé resulta una conseqüència lògica dintre del marc reivindicatiu, amb la recerca de referents propis, la quasi desaparició del concepte d’universalitat està dificultant una solidaritat real, un respecte de l’altre, la possibilitat d’emmirallar-se en ell, cosa que duu a una polarització i a la vegada a una desconnexió de la nostra essència. Però aquest 2020 es pot dir que malgrat les dissensions pel que fa a la gestió política, sí que hem vist units en la desgràcia. Hem compartit les mateixes angoixes i les mateixes pèrdues, les mateixes pors, alegries i esperances, arreu del planeta. La pandèmia que ens segueix assolant, ens remet als límits de la nostra condició humana, a la nostra vulnerabilitat però també i sobretot, a la nostra gran capacitat de resiliència. Ignorem però com es desenvoluparà el 2021. Per a començar amb molt bon peu però resultaria un bon exercici deixar de banda aquests compartiments gairebé estancs amb els quals hem après a identificar-nos i obrir-nos a un canvi real. Potser només d’aquesta manera serà possible veure el demà despuntar com un astre promissori i encetar així un nou capítol.

Publicat en el Periòdic d’Andorra el 31/12/2020

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.