Al rebre el premi Nobel de Literatura l’escriptor i periodista Albert Camus va pronunciar un discurs breu però no per això menys explícit. En ell va definir la tasca de l’escriptor, segons ell aquesta consistia en impedir que el món es desintegrés. Es va referir a la seva generació com a hereva d’una història corrompuda, descrivint-la textualment com una història en la que es barregen les revolucions fallides, les tècniques embogides, els déus morts i les ideologies extenuades, en la que uns poders mediocres poden sempre destruir-ho tot alhora però no saben convèncer, en la que la intel·ligència s’ha rebaixat fins a fer-se serventa de l’odi i la repressió. Sens dubte molts hi veuran ecos actuals en aquestes paraules seves, perquè la barbàrie lluny de marxar de les nostres vides sembla que ens encalci de forma irremeiable. L’escriptor ha estat considerat a més com la figura representativa del màxim assoliment de l’Educació nacional francesa i del seu model. No oblidem que Camus va néixer en una llar extremadament pobre, orfe de pare i amb una mare analfabeta, i que gràcies al sistema educatiu públic i al amistós guiatge del seu mestre de primària, Louis Germain, va aconseguir esdevenir una de les veus més importants del segle XX. Per totes aquestes consideracions, en aquests moments el recordem encara amb més intensitat. Perquè els fets ocorreguts el passat 16 d’octubre en el país veí, a Conflans, apel·la sens dubte a una profunda reflexió. La decapitació d’un docent com a càstig per haver mostrat les caricatures de Mahoma en una classe d’educació moral i cívica, a l’hora d’il·lustrar la llibertat d’expressió, no ens pot deixar indiferents. Rere aquest acte ple de barbàrie, s’amaga la problemàtica real a la qual s’enfronta la societat occidental, i l’europea en particular, pel que fa a la preservació dels propis valors, i per tant, a llarg terme, a la seva pròpia supervivència. Aquest pols, fredament executat pels extremismes, té com a finalitat imposar la seva pròpia llei i silenciar a través de la por el que ens ha conformat fins ara. Resulta astorador comprovar les dificultats amb les que s’enfronten des de fa un temps els ensenyants francesos, quan durant l’exercici de la seva feina han d’abordar les teories de Darwin o bé la Shoah en un entorn hostil. També sorprèn que aquest debat no s’hagi estès de la mateixa manera en altres països europeus, tal vegada el reconeixement de la laïcitat com a valor essencial del sistema educatiu francès explicaria la cruesa amb què es manifesta aquesta guerra oberta. Tanmateix l’intent de doblegar el sistema educatiu també ha afectat a altres contrades, només cal recordar a la governadora d’Alaska, i candidata republicana a la vicepresidència dels Estats Units farà més de 10 anys, Sarah Palin, quan es va erigir en la portaveu del moviment creacionista. Aquesta dicotomia entre el creure i el pensar, entre la fe i la raó, configura el xoc entre dos mons, per a molts és sinònim d’un retorn a l’obscurantisme medieval, a unes èpoques fosques en que l’objectivitat dels fets es veu menystinguda. L’equilibri entre la fe i la raó resulta necessari per a la convivència i per a una amplia capacitat d’inclusió. Sense aquest element, la intolerància anirà en augment de manera indefectible. Tanmateix, no perdre l’equilibri en situacions de violència extrema, necessita d’un profund treball interior sobre els nostres valors, i d’alguna forma, ens exigeix la seva plena assumpció, és a dir l’acceptació de les responsabilitats que aquests comporten, més enllà d’un conformisme acomodatici.
Publicat en el Periòdic d’Andorra el 22/10/2020
