EL NOVÈ SENTIT  – Àurea Bellera

UN SOMRIURE INVISIBLE

 

                                               imatge de Marcos Cola a Pixabay

És ben sabut que els somriures captiven. El de la Gioconda, o fins i tot el del gat de Chesire, el misteriós personatge d’Alícia al país de les meravelles de Lewis Carroll en són una bona mostra. Per si no fos prou existeix el somriure de Duchenne, el qualificat com el més autèntic, batejat amb el nom de qui l’identificà, un metge precursor de la neurologia. El segueix una llista digna d’un recull de contes: el somriure miserable, el de la por, el de la solitud, el somriure suprimit, el fals, el vergonyós i el coquet. Cadascú l’amaneix com vol o com bonament pot.
Tanmateix d’unes setmanes ençà hem descobert que no hi ha res de més enigmàtic que el somriure invisible, aquest que només es pot arribar a endevinar, un somriure que presumiblement s’amaga rere l’omnipresent mascareta. Hi ha però algunes persones, poques, que saben somriure també amb els ulls. La seva mirada espurnejant és d’agrair, perquè malgrat els nostres intents d’endolcir el dia a dia l’espai públic encara ens pot resultar força inhòspit. El fet de no veure els somriures dels conciutadans, transeünts, companys d’aquesta estranya travessa, en certa manera ens aïlla però de retruc ens permet d’imaginar-los, cosa que recorda, de forma llunyana i irònica si més no, les elucubracions sobre la puixança de l’erotisme més enllà de la nuesa. Ja ho diuen els savis, de tot s’aprèn, i ara quan sortim al carrer amb aquesta mena de mordassa, descobrim uns límits comunicatius que ni tan sols sospitàvem, avesats com érem a utilitzar amb una eficiència demolidora, fruit del condicionament genètic i de l’experiència, tant la possibilitat expressiva del nostre rostre com l’hàbil interpretació de les expressions alienes.
L’esser humà està programat des del seu naixement per identificar cares amb les seves manifestacions emocionals corresponents. La comunicació no verbal, anterior en el temps a la verbal, no rau només en el rostre però. S’estén a la gestualitat del cos en la seva totalitat, en la postura corporal, en l’aparença i els codis de la vestimenta, en el grau de proximitat amb l’interlocutor, en el contacte físic amb ell, i en l’ús de determinats sons, és a dir el que s’anomena el parallenguatge. Parcialment orfes doncs de la possibilitat comunicativa total a la qual estem acostumats ens sentim maldestres en aquest nou joc, un joc del qual coneixem les regles que la situació actual ens imposa, però no pas les implicacions i les sensacions que ens pot generar. De cop i volta ens descobrim executant gestos que mai abans havíem fet. En voler agrair per exemple a un conductor atent el fet que s’aturi per a deixar-nos travessar el carrer, sabem del cert que per molt que mirem al desconegut, el nostre rostre, esborrat com en una fotografia pixelada garantidora d’anonimat, no li diu res. Així que aixequem la mà, discretament. També pot succeir que algú en la distància ens saludi, i és clar, no l’arribem a identificar. Per uns instants dubtem, i finalment li responem amb un altre gest inèdit en el nostre repertori, entre una ombra de culpabilitat, de temença i vacil·lació.
El carrer es veu poblat doncs de semipresències gairebé fantasmals amb les quals compartim aquest destí temporal. Tot i que el llenguatge corporal i les seves expressions gairebé sempre són de naturalesa inconscient, ara, gràcies a un bocí de tela i uns elàstics se’ns mostren alguns dels seus mecanismes. Submergits encara entre un present constrenyedor i un futur incert ens demanem com s’ho fan algunes societats orientals per adoptar aquesta peça higiènica amb tanta naturalitat. Sospitem però que nosaltres també ens hi acabarem acostumant.

Publicat en el Periòdic d’Andorra el 21/05/2020

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.