EL NOVÈ SENTIT  – Àurea Bellera

ESCAC I MAT

 

Un cavaller que acaba de retornar de les Croades en una Suècia flagel·lada per la pesta proposa de jugar una partida d’escacs a la Mort per mirar d’escapar, o de si més no retardar, els seus funestos designis. Antonius Block, com així s’anomena l’home, només aconseguirà esgarrapar-li a la terrorífica figura al·legòrica una engruna de temps, sucumbint finalment a la malaltia com molts dels personatges que l’han acompanyat durant el temps del relat. Aquesta peça cinematogràfica, El setè segell, narrada de forma magistral pel director suec Ingmar Bergman, i que té el seu origen en una obra teatral del mateix autor, ens endinsa en la profunda vulnerabilitat humana enfront del seu destí.
En els moments actuals, d’incertesa i de gran urgència sanitària, resulta xocant llegir a la premsa que l’excel·lent actor que va interpretar aquest cavaller escardalenc, un aleshores jove Max von Sydow, ens acaba de deixar aquest passat diumenge als noranta anys. Precisament ara que ens sentim amenaçats per una epidèmia, ens podem exclamar entre perplexos i atuïts. Veure com flirtegen realitat i ficció afegeix un repunt misteriós a tot aquest afer pandèmic en el qual molts hi volen trobar significats ocults. Des de la teoria de la conspiració, que faria del Covid-19 una arma biològica dissenyada en un laboratori, fins al caràcter profètic d’una plaga bíblica, que vindria a recordar-nos que encara ens resta molta feina a fer per a redimir-nos.
Sigui quina sigui la perspectiva escollida però, l’avanç de l’epidèmia ens confronta amb la nostra pròpia vulnerabilitat com a espècie. Un enemic invisible ens assetja fent trontollar les defenses que hem anat construint al llarg dels temps. De cop i volta les manetes de les portes, els passamans, el gest de subjectar-se al pujar en unes escales mecàniques, la tos del veí, o bé el grapat de monedes bescanviades que un s’entafora a la butxaca, es revesteixen de la negra densitat d’un verí prompte a inocular-nos sense tenir ni el temps de parpellejar. El nostre entorn més familiar i quotidià esdevé de tant en tant, en un rampell d’aprehensió, l’escenari d’una mena de pel·lícula de terror.
Si ho analitzem de fet, són les distopies apocalíptiques les que nodreixen des de fa dècades el nostre imaginari col·lectiu. Aquest ha generat una gran quantitat de sèries i pel·lícules que han assolit alts índexs d’audiència. Sospitem que la seva intenció soterrada ha estat de mirar d’exorcitzar el perill, a còpia de fer-ne simulacres un cop i un altre, desitjant en el fons que s’esvaneixi la possibilitat real de desgràcia. Però el problema que se’ns presenta ara és ben real i la seva solució plena, és a dir, l’erradicació del coronavirus probablement a través d’una vacuna, només es contempla a mitjà termini.
Mentrestant haurem de resistir a l’embat constant de les notícies alarmants, a l’espiral de contagis, a la ruptura dels nostres hàbits i a la possibilitat de col·lapse del nostre model econòmic si l’epidèmia es perllonga en el temps. Al llarg de la història però sempre hi ha hagut grans contagis, fins i tot brots d’origen desconegut, com la famosa epidèmia dansant d’Estrasburg l’any 1518, en què la gent, tal com ha quedat registrat en els arxius, es posava a ballar de forma irrefrenable i en molts casos acabava morint, sense que encara se n’hagi trobat l’explicació a aquest fenomen. Pel que fa al Covid-19 haurem d’assumir el pes de la nostra vulnerabilitat sense deixar-nos posseir pel pànic, esmerçant-nos a jugar bé les nostres peces sobre el tauler, i contràriament a un Antonius Block, aconseguir de fer un escac i mat.

Publicat en el Periòdic d’Andorra el 12/03/2020

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.