EL NOVÈ SENTIT  – Àurea Bellera

ELS BONS PROPÒSITS

 

L’escriptora Siri Hustvedt en la seva darrera novel·la, Records del futur, retorna als seus temes predilectes, entre els quals el de la memòria i el temps. Segons ella les persones sempre ens estem projectant cap al futur, però aquest exercici, amb el pas dels anys, es veu progressivament constret, fent així que a les nostres vides el possible passi a ser només probable.
De fet ho compara amb un embut, si la meva de memòria no em traeix. La possibilitat ressona com una força que irromp entre la promesa i la certesa, un embat que podem escometre i guanyar. La probabilitat, en canvi, ho redueix tot a un ball de xifres, en el qual passem d’exhibir el capteniment determinat d’un individu d’acció a adoptar la cara expectant i tensa del qui aposta. Aquesta equació que ens duu del possible al probable sembla perdre part del seu pes en aquestes dates, a les portes d’un nou any, quan l’inevitable canvi de calendari s’apropa.
Aleshores, mentre un es posa a rumiar en tot el que li ha quedat pendent per a fer, a calibrar els aspectes a modificar en la seva vida, o fins i tot en la seva personalitat, ben bé com el navegant que corregeix el rumb d’un cop de timó, tot sembla possible de nou. És en aquest estat d’ànim que un perfila el que acostumen a anomenar els bons propòsits. Aquesta expressió sembla contenir en ella mateixa un component regenerador i expansiu, ens parla de la capacitat de fer un món millor. Algunes persones formulen propòsits prosaics, empesos certament pels anuncis publicitaris o bé per les modes. D’altres per contra se’ls callen per por que si els diuen en veu alta aquests s’esberlin, fràgils i efímers com els miratges. N’hi ha qui beuen de les frases inspiradores.
De forma inevitable els nostres propòsits parlen de nosaltres. Un s’hi pot rendir de forma gairebé instintiva, irreflexiva, endut per la inèrcia del moment. En aquest cas la seva consecució sembla més aviat fruit de l’atzar. Observar els nostres desitjos i intencions no deixa de ser un exercici recomanable. En fer-ho, haurem de reconèixer potser que alguns són poc encertats, perquè poc tenen a veure amb la persona que ara som i de retruc, ens posarem a recordar perplexos la persona que hem deixat de ser, sense saber però el moment en què el canvi es produí.
Atrapats en el temps, salpebrem la vida amb rituals per a marcar-lo i celebrar-ho. Els cicles tenen aquest particular poder, els seus ritmes s’embriaguen, volem repetir-los fins a l’infinit però la vida és un fluir. Si el mes de setembre es pot definir com una mena de «petit gener», amb l’allau de col·leccionables i de propostes dietètiques per a perdre els quilos acumulats durant l’estiu, ara, dintre de quatre dies, ens ve la festa grossa. Que no estan les coses per llençar coets és un fet. Per aquesta raó, a mesura que s’escolen els dies que ens portaran a bescanviar el calendari ja obsolet de la taula de l’escriptori per un de ben flamant, ens amara la sensació que es tracta d’un compte enrere que res té a veure amb el calendari d’advent, la seva poètica màgia i la seva purpurina.
Perquè l’emergència climàtica, les desigualtats creixents, les tensions territorials, la irrupció de l’extrema dreta arreu d’Europa, entre altres, apunten a un futur immediat amb importants reptes a resoldre. Però no ens enganyem, un calendari és una convenció establerta, n’existeixen de molt diversos arreu del món. Crec per tant que cada dia de cada any hauríem d’actualitzar i revivificar els nostres propòsits, no pas perquè toca, sinó perquè en certa manera aquests refermen el sentit de la nostra existència.

Publicat en el Periòdic d’Andorra el 19/12/2019

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.