EL NOVÈ SENTIT  – Àurea Bellera

L’EDATISME, UN REPTE NO TAN NOU

 

Si us adreceu a una persona gran aixecant la veu i modulant-la com quan un s’adreça a un infant, si arrufeu el nas quan us assabenteu que dos ancians s’han enamorat, o bé si creieu que un jove no pot realitzar alguna feina només a causa de la seva edat, és probable que, en major o menor grau, us hàgiu adherit sense saber-ho a una pràctica discriminatòria anomenada edatisme.
El terme ageism, o edatisme en català, encunyat pel gerontòleg i psiquiatra de Nova Jersey Robert Butler l’any 1968, definia només la discriminació envers les persones grans. Segons aquest metge el concepte es basa en una combinació de diversos elements entrecreuats: les actituds perjudicials cap a las persones grans, la vellesa i el procés d’envelliment que aquesta comporta, el conjunt de pràctiques discriminatòries contra aquestes persones i la perpetuació d’estereotips que les afecten a través de les pràctiques institucionals i polítiques.
Actualment però aquesta paraula, edatisme, acostuma a englobar la problemàtica que es pot generar a qualsevol edat a causa dels prejudicis. Tot i que a hores d’ara s’albira en el conjunt de les societats occidentals una particular sensibilitat cap a les desigualtats de gènere, en matèria de discriminació per motius d’edat però, només despunten aquí i allà lleus controvèrsies i declaracions de bona voluntat que no arriben però a generar un debat prou extens.
Podem dir de pas que el col·lectiu femení ha patit més aquesta marginació perquè aquest, al llarg de la història, s’ha vist reduït a un cos, una entitat constrenyedora feta de ritmes biològics i caducitat. A tall d’exemple, les paraules ofensives del comentarista de ràdio nord-americà Rush Limbaugh, conservador, quan, davant la seva audiència milionària, per a rebatre la candidatura de Hillary Clinton a la presidència del seu país, va etzibar un curiós argument en forma de pregunta «algú en veritat vol veure envellir dia rere dia a una dona?» El fet és que en les societats tradicionals es considerava a la gent més gran com a portadora de coneixements i saviesa.
Alguns estudiosos veuen com a causes del canvi de paradigma el naixement de la impremta, que va permetre preservar el coneixement més enllà de la tradició oral, i també la progressiva industrialització de la societat.
Una deshumanització creixent i la recerca de l’eterna joventut, un negoci multimilionari, no han fet sinó agreujar aquest perjudici a un segment de la societat. N‘hi ha qui també hi vol veure la por de la mort en el rerefons d’aquest assumpte.
Resulten colpidors alguns dels manifestos d’afectats per aquesta discriminació on afirmen que se senten tractats com a ciutadans de segona. Interessants són les aportacions fetes per Age Platform Europe, una organització que lluita contra aquesta xacra des del 2001. L’estudi del llenguatge tampoc es pot menystenir: quan ens referim a la gent gran com «els avis» el que estem fent és donar continuïtat, amb l’ús d’aquesta expressió generalitzadora i esbiaixada, al paternalisme que amara els fonaments de la societat del benestar.
De forma inadvertida privem a les persones d’edat avançada d’una personalitat pròpia, diferenciada, i aconseguim sense ser-ne conscients, que es segueixin nodrint estereotips. Caldria doncs recordar que la vellesa no és una malaltia sinó una etapa més de la vida i sobretot que la realitat no deixa de ser una construcció social. Tots nosaltres per tant, amb la nostra manera de ser i de fer, podem ser-ne co-creadors i finalment aconseguir construir una societat respectuosa per a tothom.

Publicat en el Periòdic d’Andorra el 07/11/2019

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.