EL NOVÈ SENTIT  – Àurea Bellera

QUAN RESSONEN ELS TAMBORS

 

En el moment en què Albert Camus va denunciar l’existència de camps de concentració a la Unió Soviètica, els seus companys intel·lectuals, la majoria membres del partit comunista, el van deixar de costat, acusant-lo de traïdor: els interessos prevalien per sobre de la veritat. Aquesta situació li va produir a l’escriptor i periodista un patiment considerable que es va veure agreujat després amb l’esclat de la guerra a Algèria, la seva terra d’origen.
Pensava dedicar un proper article a aquesta gran figura de la literatura i el pensament, coincidint amb la data del seu aniversari, dintre de dues setmanes. La situació present a Catalunya però, ha fet que ell, la seva vida i les seves paraules, em ressonin amb més força que mai. Camus va saber en primera persona què representa aquesta poca consideració a la veritat quan la corda es tensa i la gent es radicalitza. Només així es podria explicar el fet que Oriol Junqueras, en aquell famós debat televisiu amb Margallo, aleshores ministre del govern de Rajoy, assegurés sense parpellejar que Camus havia estat independentista, cosa del tot inexacta.
Per a Camus, que es definia com a francès d’Algèria, la independència del seu país li va causar un gran trencament interior. Va evitar de parlar-ne, tan sols intercedí per uns rebels algerians acusats de delictes de sang perque l’estat francès els commutés la pena de mort, en un gest humanitari. Alguns independentistes catalans ara el titllarien amb menyspreu d’equidistant, dit sigui de pas, com si hagués estat un tou. I de tou no en tenia res, va participar activament a la Resistència, jugant-se la vida, com el poeta René Char que més tard esdevindria un dels seus grans amics.
I tornant a Catalunya, resulta legítima qualsevol aspiració a un model o altre de societat, tanmateix hi ha maneres de fer que s’haurien d’haver evitat i la decisió de no fer-ho, emparant-se en el supòsit que no hi havia altra sortida, ha estat no només tota una declaració d’intencions, sinó una demostració del tarannà d’alguns capitostos d’aquest moviment que atorguen als seus propis conciutadans, és a dir als catalans que no pensen com ells, el trist paper del convidat de pedra.
Poden erigir-se en màrtirs, però al cap i a la fi també són botxins a la seva manera. I a l’hora de ser víctimes també ho són d’ells mateixos per haver-se posat en aquesta camisa de força per voluntat pròpia, escenificant un panorama dantesc de colonització repressora quan de fet molts d’ells han estat ocupant llocs de poder i alts càrrecs. En aquesta lluita d’apropiacions indegudes sembla que a tothom de cop i volta se li ha oblidat el nombre de grans famílies catalanes que van abraçar entusiastes el franquisme, o bé que Madrid va ser un important bastió republicà, i així podríem anar enumerant tot un seguit de veritats que posen de manifest la distorsió d’un relat identitari autocomplaent.
La simplificació d’una situació de per si molt complexa només té com a conseqüència alimentar els interessos d’uns i d’altres, en detriment de la veritat, i el que és pitjor, acaba essent un insult a la intel·ligència. Quan veig els aldarulls dels carrers de Barcelona i les seves conseqüències, se m’acut que part de l’independentisme actua com aquell home que mata a la dona perquè aquesta no pot ser seva. Aquest amor al país, si així es pot anomenar aquest encegament, els podria dur a enfonsar-lo, i potser són aquests els seus plans, qui ho sap. La veritat és la primera a morir quan en la llunyania ressonen els tambors.

Publicat en el Periòdic d’Andorra el 24/10/2019

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.