EL NOVÈ SENTIT  – Àurea Bellera

L’ALEGRIA QUE CENTELLEJA

 

El gran pioner de la publicitat Edward Bernays, que per cert era nebot de Sigmund Freud, es meravellaria del que s’ha aconseguit en matèria d’estratègies de consum. Ara resulta que existeixen plataformes que basen el seu negoci en enviar-te a casa una caixa amb un cert nombre de peces de roba que has triat prèviament i al cap del temps estipulat, les retornes després d’haver-les estat usant. Ja sabem que el lloguer de roba, sobretot la reservada a esdeveniments especials, és un costum arrelat des de fa molt temps. En aquest cas, però, es tracta del que un es posa cada dia, és a dir de la roba de carrer.
Per a convèncer-nos de la idoneïtat d’aquest servei i vantar-ne les excel·lències ens diuen que d’aquesta manera no s’omplen els armaris. Aquesta obsessió per a buidar els armaris ja no és patrimoni exclusiu de lladres i malfactors. Sembla que ha esdevingut el nou signe dels temps, d’aquí l’èxit fulminant de la japonesa Marie Kondo. Aquesta autora ha esdevingut famosa arran del seu llibre La Màgia de l’ordre i la base de la seva proposta és que les pertinències ens roben espai i tranquil·litat.

La seva teoria, a més, anteposa la felicitat immediata del jo a altres consideracions. L’autora afirma que tot allò que conforma el nostre espai domèstic no hauria de ser un simple residu d’allò que vam ser en un passat sinó que hauria de ser útil per al nostre jo actual. Ens diu per exemple, que si un llibre, una camisa, o qualsevol altre objecte, no contribueixen al nostre creixement, i tampoc ens aporten felicitat, o tal com ho expressa ella, una alegria que centelleja, a sparkle joy, el millor en aquest cas serà desprendre’ns d’ells. Ens ho posa ben difícil, sobretot quan afirma que no s’han de tenir més de trenta llibres a casa, comentari que en el seu moment va aixecar una gran polseguera i amb raó.

No sabem si es tracta d’un pragmatisme envernissat de filosofia o a l’inrevés, el cas és que la croada de la japonesa contra el caos també té els seus detractors que en la seva obsessió per l’ordre hi volen veure un tret patològic. Tornant al lloguer de peces de roba, recordo una anècdota que el cantant Mick Jagger va explicar en el transcurs d’una entrevista. En els seus inicis els Rolling Stones les havien passat tan magres, deia, que en un moment donat per a sortir al carrer vestits de cap a peus els integrants del grup havien de fer torns, en especial durant l’hivern, el dur hivern londinenc, perquè no tenien prou peces per a tots. Descobrint aquesta nova modalitat de lloguer de roba i les seves pretensions, em pregunto si la cosa no acabaria d’aquesta manera quan un bon dia el sistema fallés i els armaris nets i polits ens obliguessin maliciosament a quedar-nos a casa, o bé, el que és pitjor, a sortir a comprar el pa embotits en el nostre barnús.

Bromes apart, cal reconèixer que d’un temps ençà els nostres hàbits s’han transformat, la nostra música preferida, enlloc de presidir el saló, ara s’allotja o bé en el núvol o bé en una plataforma, és a dir, en un espai intangible. També podríem parlar de l’auge de l’ús del cotxe llogat i de les facilitats que aquest comporta. Aquesta tendència, que molts vaticinen a l’alça, poc te a veure amb un concepte minimalista de vida, o amb la idea de sostenibilitat fins i tot. S’explica al meu parer pel context dels més de deu anys de crisi que portem. Caldrà vigilar aquest fenomen molt de prop i per si de cas, haurem d’acabar preparant un kit de supervivència amb dos o tres mudes per mirar de conservar, no ja l’alegria que centelleja, sinó certa dignitat.

Publicat en el Periòdic d’Andorra el 10/10/2019

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.