Que la preeminència del simulacre i la simulació en la nostra societat actual, tal com ja ho va denunciar el filòsof Jean Baudrillard en el seu moment, és a hores d’ara un fet, resulta del tot innegable. La dissolució de les fronteres entre la realitat i la ficció, la irrupció en l’escena social i política de la post-veritat, la híper-connectivitat que permet una multiplicació del jo, així ens ho confirmen.
No ens sorprèn doncs assistir al degoteig d’aparicions d’estrelles de la música en forma d’hologrames: Michael Jackson a l’entrega dels premis Billboard, Roy Orbison i Buddy Holly a duo, i la darrera, Maria Callas, l’holograma de la qual ha iniciat una gira mundial amb el London Coliseum com a punt de partida. Aquest darrer espectacle, per cert, es podrà veure a l’auditori de Sant Cugat el proper novembre. Cal remarcar que l’holograma de la diva hi interpreta entre altres àries, vés quina gran ironia, la de Je veux vivre de l’òpera de Charles Gounod, Romeo i Julieta. La llista d’aquest panteó s’engrosseix ara amb la figura de la cantant Whitney Houston i també ens prometen que aviat li tocarà el torn a l’Amy Winehouse.
Sens dubte els hereus dels drets estaran d’enhorabona, els concerts multitudinaris acostumen a assolir recaptacions milionàries, per no parlar dels fans que, per unes hores, poden sentir que el seu objecte d’adoració segueix entre nosaltres. Per a la resta ens confronta però a una mena de nou art funerari, un curiós artifici que s’instal·la en la negació de la mort tot reclamant la immortalitat per als seus escollits. D’alguna manera ens recorda vagament també l’esperit dels museus de cera, o fins i tot la fotografia espiritista que va demostrar ser un frau.
Pel que fa a la tradició, el fet de celebrar els difunts i preservar-ne el record ve de temps antics, tanmateix, la manera d’entendre i viure la mort ha canviat en el decurs dels segles. Les màscares mortuòries, les momificacions, en general destinades als prohoms i als notables, la fotografia de difunts nascuda en el segle dinou, un gènere de tarannà més popular i democràtic, són algunes de les moltes manifestacions d’aquesta relació sovint complexa. A hores d’ara, mitjançant la tècnica hologràfica, i gràcies a l’abaratiment de costos que se suposa a tot avenç tecnològic, sabem que les possibilitats esdevindran gairebé infinites.
Fins on arribarà aquesta tendència, ho ignorem, potser podrem moblar el nostre espai domèstic dels nostres propis records materialitzats, i en un exercici de memòria creativa podrem fer, per exemple, que la nostra mascota enyorada pugui seguir dormint enroscada en la seva cistella ad eternum, estirant-se de tant en tant perquè consentim a rascar-li la panxa, o almenys, a simular-ho de grat. D’aquí a recrear el nostre holograma només hi hauria un pas: aleshores acaronaríem la sensació de posseir el do de la ubiqüitat, un do reservat als déus i a les persones il·luminades, segons diverses creences. Aquest holograma ens permetria fins i tot estar present en el nostre propi funeral, tot un detall pels assistents, i així dedica’ls-hi unes paraules de comiat, si és que haguéssim decidit prèviament que la nostra còpia ens sobrevisqués només un breu lapse de temps, cosa que seria d’agrair perquè què farien els nostres parents del nostre doble encapsulat.
No ens queda més que entonar el primer vers de l’ària de Gounod: vull viure en aquest somni que m’embriaga, tot sabent però que l’artifici també acabarà morint quan la tecnologia que l’ha propiciat entri en desús, deixant enrere un rastre fantasmal.
Publicat en el Periòdic d’Andorra el 26/09/2019