EL NOVÈ SENTIT  – Àurea Bellera

HEDY KIESLER

 

L’impuls que ens porta a categoritzar, etiquetar, encasellar, neix de ben segur de la voluntat d’aprehendre la realitat que ens envolta. Però al fer-ho, de retruc l’empetitim de forma paradoxal, és quan sorgeixen els dogmatismes, la polarització, els prejudicis i els estereotips de tota mena amb les seves consegüents distorsions.
Un bon exemple és la sorpresa, per no dir fascinació, que ens provoca la vida de Hedy Kiesler, més coneguda com a Hedy Lamarr. El passat diumenge es va cloure la Mostra de Venècia, i un dels seus guardons, el del millor film restaurat, va recaure en l’obra que la va fer cèlebre. De fet aquesta pel·lícula intitulada Ectasy, del director txecoslovac Gustav Machatý, havia ja competit a la segona mostra de Venècia, l’any 1934, causant un escàndol majúscul: en ella la protagonista apareixia en vàries seqüències completament nua i en una d’elles simulava el que es considera el primer orgasme femení del cinema comercial.
No cal dir que l’escàndol va ser notori, el Vaticà va prohibir-ne el seu visionat. La jove actriu vienesa, que havia estat casada a la força pels seus pares amb un magnat fabricant d’armes, Fritz Mandl, es va veure obligada arran de tot aquell daltabaix a renunciar a la seva carrera d’intèrpret. Hedwig Kiesler, reclosa dins de casa, va decidir reprendre els estudis d’enginyeria que havia abandonat uns tres anys enrere per dedicar-se a la interpretació. El seu marit, profundament gelós, va intentar sense èxit comprar totes les còpies de la pel·lícula. La noia finalment va planificar la seva fugida, embarcant primer cap a Londres per seguir després cap als Estats Units. Durant la travessa en vaixell va conèixer al capitost de la Metro-Goldwyn-Mayer i al acabar el seu periple ja tenia a la butxaca un paper per a una propera pel·lícula.
Consultades vàries fonts, les circumstàncies de la fugida no semblen coincidir del tot. Tanmateix el que sí queda clar és que durant la Segona Guerra Mundial, l’actriu, conjuntament amb el pianista i compositor d’avantguarda, George Antheil, va patentar un invent, un sistema de comunicació basat en el salt de freqüències, per a evitar la intercepció dels torpedes aliats. Aquesta troballa científica ha donat lloc a tecnologies que utilitzem avui en dia, com la wifi o el bluetooth. La patent no va despertar l’interès de les autoritats, aquestes van encoratjar a l’actriu de cooperar en l’esforç de guerra d’una forma més idònia a la seva condició d’estrella, oferint els seus petons a qui comprés més de 25.000 dòlars en bons de guerra. Va aconseguir set milions de dòlars en una sola nit.
Tanmateix seguia desenvolupant la seva faceta d’inventora d’amagat. Per aquesta raó molts consideren la seva vida com a exemple del que representa ser víctima dels estereotips de gènere. No es van reconèixer els seus mèrits científics fins molt més tard. Diuen que quan li van comunicar, ja anciana, l’atorgament del Pioner Award va murmurar un «ja era hora» apagat. Això em duu a la ment unes paraules de l’escriptor i teòric català Rafael Argullol: malgrat ser un gran admirador de Plató, no pot subscriure una de les idees del filòsof, la referent a la necessitat que cada individu desenvolupi un paper a la vida. Segons Argullol, una persona o el seu jo no és una identitat sinó una multiplicitat de veus. Parafrasejant-lo, ens acostaríem més a l’essència de la condició humana, si a l’arribar al final de les nostres vides haguéssim pogut arribar a executar tots els papers de la tragèdia i tots els papers de la comèdia en el decurs de la nostra existència. I sembla que Hedy Kiesler gairebé ho va aconseguir.

Publicat en el Periòdic d’Andorra el 12/09/2019

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.